Música infantil, més enllà d’‘El gegant del pi’

BarcelonaDàmaris Gelabert té un calaix ple de xumets que el seu públic fidel li entrega després de cada concert, l’equivalent a la llenceria fina que llançaven als Beatles en els seus concerts, però en una versió bastant més ingènua. La histèria que provoca l’artista als seus fans és similar -salvant les distàncies- a la que despertaven els de Liverpool, i és una prova inequívoca que els últims anys la música infantil s’ha convertit en un nínxol que han de tenir molt en compte programadors, discogràfiques, artistes i festivals.

Precisament demà comença una nova edició del Festival Acústica de Figueres, la setzena, acompanyat pel seu germà petit, l’Acustiqueta. Una cita que s’inicia divendres amb Dàmaris Gelabert, per continuar fins diumenge amb les actuacions de Llibert Fortuny, els Gossos en el seu format “per a menuts”, El Pot Petit i l’Orquestra Di-Versiones.

Gelabert i companyia encarnen una nova formada d’artistes que aposten per renovar la música infantil, allunyats de clixés que sonen a xilòfons, veus en falset i notes agudes. Però no són els primers a reivindicar una música de qualitat feta per als més petits.

Els orígens: el folk català

És difícil oblidar l’empremta de grups com Ara Va De Bo, i més difícil encara cançons com El gripau blau o Com un gos, com un ca. Es tracta de temes que arrelen en la sonoritat del folk i del rock català dels anys 60, des de Pau Riba fins a Maria del Mar Bonet, passant per Jaume Sisa i el Grup de Folk.

Amb el pas del temps, fer cançó infantil es va convertir en l’evolució natural de músics com Xesco Boix i Josep Maria Pujol -ja l’any 1971 integrats a Ara Va De Bo- com una manera de fer arribar la música folk a com més gent millor, de manera que les seves cançons sonaven als tocadiscos de bona part de les cases dels Països Catalans.

La cura pels arranjaments i per les produccions de qualitat i la temàtica -entre tradicional i pedagògica- són alguns dels trets característics que aquesta generació comparteix amb la nova escena de música infantil. “Fem les produccions musicals com si fossin per a adults -diu Dàmaris Gelabert-, no t’has de limitar perquè siguin nens! Has de trucar als millors músics i fer bons arranjaments; no al revés, que era una mica la tendència fins fa uns anys”. Aquesta visió és compartida pel grup The Penguins, coneguts pel seu Reggae per xics, que “al principi pot xocar una mica” perquè combinen cançons tradicionals amb melodies reggae. El grup va iniciar-se en el món de la cançó infantil gairebé per “casualitat”, quan van haver d’adaptar el repertori per poder tocar en una escola.

L’experiència va ser tan gratificant que ja fa cinc anys que van fer el canvi. “És un públic molt sincer, que no té por d’expressar els seus sentiments -explica el grup-: els nens no porten les màscares que portem els adults”. Els membres de la banda, que ara omplen places i sales allà on van, creuen que hi ha hagut “un canvi” en els últims anys i que, per exemple, cada cop més “programadors de festes majors” dediquen un espai i un bon pressupost als concerts infantils.

“El circuit infantil o familiar és un fenomen a l’alça”, expliquen des del grup Heavy per Xics, una tendència que creuen que és herència de la generació dels setanta i vuitanta, “que ara són pares amb molt bon gust musical”. Precisament aquesta banda, Heavy per Xics, va sorgir com un encàrrec de l’edició passada de l’Acustiqueta, amb l’objectiu que les famílies poguessin gaudir d’un “autèntic concert de rock dur” amb “tots els elements” per engrescar també els més petits.

Un públic amb diners

“És molt fort, eh?! Venem DVDs. DVDs i CDs!” Dàmaris Gelabert pronuncia cada lletra amb incredulitat. “Jo ni tinc reproductor de DVDs a casa”, explica entre rialles. Sovint ha de posar una altra taula de marxandatge perquè, quan s’acaba el concert, una riuada de pares (i euros) desborden la paradeta. Segurament qui no tingui fills, nets, nebots o cosins petits no sap que la música en format físic encara existeix més enllà del vinil. Però el regne de la música infantil s’estén més enllà del CD que es posa al cotxe per evitar una rebequeria. “Som a Spotify, YouTube, Amazon… per tot arreu!”, explica l’artista.

I no és l’única. Grups com Pica Pica s’han convertit en una sensació viral que, com la mateixa Dàmaris Gelabert, El Pot Petit o Candela y Los Supremos han sabut capitalitzar els èxits en directe a la xarxa, i viceversa. De fet, Pica Pica n’és un dels exemples més clars. El grup madrileny -ex CantaJuegos- va ser guardonat ara fa uns mesos amb el Botó d’Or de YouTube, un reconeixement atorgat quan se supera el milió de subscriptors al canal. Tot va començar el 2011, motivats per les ganes d’anar un pas més enllà en les cançons que feien fins aleshores. El trio va apostar per explicar històries a través del teatre, de les coreografies i de les cançons cantades en diversos idiomes. El resultat és un total de tres CD+DVD que els han portat a actuar per bona part dels escenaris espanyols i fins i tot a emprendre una gira per l’Amèrica Llatina aquest estiu.

Són cançons que no només agraden als nens, sinó que acaben embolicant els pares a seguir-ne les coreografies i taral·lejar-ne les tornades enganxoses. És la mateixa filosofia que segueixen molts d’aquests nous artistes. Recuperar el concepte de col·lectivitat, allargar la vida útil de les cançons populars i legitimar la tasca dels músics que hi ha al darrere. Gelabert treballa amb la idea de fer cançons “per gaudir-ne en família”. I no només en l’entorn de la llar, sinó també fer-ne partícip l’escola i així tots junts “estimular” els nens.

“Nosaltres no fem animació per a criatures”, expliquen The Penguins. Per això, és normal que puguin tocar davant “nens, adolescents i avis de setanta anys”. “Vestim les cançons com si fos per a un públic adult: al final ens ha d’agradar a nosaltres també tocar-les cada cap de setmana per totes les places”.

Els ‘indies’ també són pares

Potser no tots són pares en un sentit literal, però cada cop més bandes del món indie o alternatiu fan incursions -més o menys sonades- en el món de la música infantil. El grup de pop electrònic Pinker Tones va presentar fa uns anys la col·lecció Rolf & Flor, que ja porta tres entregues del popular llibre-CD. “ El Gegant del Pi és genial, però hi ha vida més enllà”, assegura Salva Rey, cantant i compositor dels Pinker Tones. “Volem introduir els nens en altres estils, com l’ska, el reggae o el pop”, l’objectiu prioritari de la seva entrega més recent, Rolf & Flor en Londres.

Al final, la fórmula no sembla més complicada que la de compondre per a adults. “Concebem històries i cançons per als nens, que són gent petita, però intel·ligent”, diu el músic. “Has de ser molt professional amb ells, però tampoc no calen arranjaments pomposos”, aclareix Santi Castillo, líder de Templeton. El grup és responsable d’adaptar les cançons de la sèrie d’animació Hora de aventuras. A l’hora de demanar què fa que una cançó funcioni amb un públic tan exigent, Castillo ho té clar: “l’empatia és la clau”. El músic treballa a més al canal televisiu Cartoon Network i assegura que evita utilitzar “codis adults” quan està immers en projectes infantils. Al final, confessa que és “molt gratificant” interpel·lar el nen que tots portem a dins. Per a Pinker Tones, tirar endavant un projecte com Rolf & Flor implica una inversió “brutal” d’hores i diners, però reconeix que els dona vida. A més, els seus integrants són pares i aprofiten la música per tractar certs temes, com El viaje de Muna -amb Sílvia Pérez Cruz-, sobre la crisi dels refugiats.

Els motius per fer música infantil són molt diversos: pedagògics, folklòrics, nostàlgics o econòmics, però suposen una alenada d’aire fresc a un gènere que demanava tornar als seus orígens transformadors.