“La música em dóna per pagar-me els discos”

BarcelonaLa determinació i la incertesa tenen tant pes en la música de Joana Serrat (Vic, 1983) com els somnis i la constatació que la realitat obliga a tocar de peus a terra. Tal com va fer amb el disc Dear Great Canyon (El Segell, 2014), ha tornat al Canadà per enregistrar Cross the verge, novament produït per Howard Bilerman. És la determinació d’aprofundir en l’estètica del folk nord-americà, a vegades més atmosfèric i dens i altres més elèctric i despullat, com es podrà comprovar aquest divendres en el concert que oferirà a l’Apolo.

Hi ha continuïtat amb nous matisos. “Totes les cançons giren al voltant del concepte de la pèrdua, però des de diferents angles”, diu Serrat, que adapta la sonoritat al contingut líric. Hi ha pèrdues físiques de gent propera i processos de dol que són “molt complicats”. “Qui pateix la pèrdua porta la càrrega més gran, però des de fora no saps ben bé què has de fer. Et situes en una tessitura en què no t’havies trobat mai i t’adones que n’has d’aprendre més”, afegeix.

Això explica un to més “vaporós” i “espiritual”, dos adjectius que comporten un embolcall instrumental que acompanya metàfores sobre “travessar un llindar” per endinsar-se en el món de les incerteses sense la possibilitat de tornar enrere. “La cançó Flags, per exemple, parla del que perdem en totes les batalles -diu-. Tinc la sensació que he vist el que vull fer i el que no m’agrada, i ara és difícil tornar enrere i haver de conviure amb totes aquelles coses amb què potser abans convivia però no era conscient que potser no volia”.

La determinació té recompenses com ara que en el disc hi col·laborin músics que ella admira “profundament”, com el britànic Neil Halstead (Mojave 3, Slowdive) i els canadencs Ryan Boldt i Basia Bulat. “Quan estava component Black lake pensava que l’havia de cantar el Ryan. Era com si l’hagués fet perquè la cantés ell, i la gran sort és que la volgués cantar”, recorda. No hi ha relació de causa efecte, però cançons com Saskatoon (break of dawn), inspirades per l’imaginari paisatgístic canadenc, semblen un homenatge a uns músics i un país que han contribuït a consolidar la trajectòria de Serrat. “Aquesta cançó en el fons parla de les pors, i crec que també va lligada de manera inconscient a què suposaria plantejar-me marxar cap al Canadà. M’agrada tenir aquesta connexió més mística amb un lloc amb el qual no sé per què m’hi sento tan lligada emocionalment. Aquells llacs immensos, aquelles muntanyes tan majestuoses... Aquí tenim el Parc Nacional d’Aigüestortes, que és el que s’assembla més al Canadà, però més petitó”, explica Serrat.

Tanmateix, el somni és encara una possibilitat remota. “Mont-real és una ciutat fantàstica i m’agradaria molt viure-hi, però he de ser realista”, reconeix. I és que les condicions materials són ben tossudes. Serrat, com la majoria de músics catalans, viu en una realitat concreta, que inclou també endarreriments eterns a l’hora de cobrar els concerts. “Tenia tota una sèrie de concerts fets que no havia cobrat perquè els promotors no havien pagat, i El Segell em va avançar aquests diners perquè jo pogués pagar les factures”, explica una artista que, com tants altres, assumeix les despeses d’enregistrament dels discos perquè no se’n fan càrrec ni El Segell ni la discogràfica Loose Music, que editarà Cross the verge al Regne Unit.

“Visc en parella, però si hagués de viure sola tot seria més complicat, i suposo que hauria d’estar vivint a casa els pares. Puc viure bastant de la música, però puntualment faig serveis de càtering, i l’any passat vaig estar treballant en un bar durant dos o tres mesos. La música em dóna per poder-me pagar els discos, i de moment això és el que puc aconseguir. I aquesta vegada començo millor que amb el disc l’anterior, perquè ara mateix no estic endeutada”.