La música experimental perd un dels grans referents, Genesis P-Orridge

BarcelonaLa música dels Throbbing Gristle era enigmàtica i torturada, amb temes que apel·laven a les pulsions més fosques: l'assassinat, el suïcidi, la pornografia i l'ocultisme. El grup britànic fins i tot era capaç de dedicar una de les seves improvisacions al bacteri Escherichia coli, que causava nàusees, còlics i diarrea. Rere aquesta imatgeria inquietant, que creixia entre guitarres, teclats i samplers, hi havia Genesis P-Orridge, cantant, poeta i performer que ha mort després de dècades d'activitat musical i artística radicals a Nova York, als 70 anys, a causa d'una leucèmia.

Nascuda a Manchester el 1950 amb el nom de Neil Andrew Megson, P-Orridge va desafiar els paràmetres del rock impulsant un dels projectes de música industrial més importants de la dècada dels 70, però la seva revolta va ser també íntima: es va batejar com a pandrogin –paraula que combina androgínia i totalitat–, i des del 1995 es va sotmetre a diverses operacions quirúrgiques, juntament amb la seva parella, Lady Jaye, per arribar a assimilar-se físicament l'una amb l'altra i esdevenir "la unitat".

Abans de convertir-se en Genesis, Neil Andrew va començar a estudiar filosofia a Hull, "la universitat menys elitista i de classe obrera" del país. Va deixar la carrera i es va instal·lar a Londres el 1969, on el contacte amb el món artístic –vinculat sobretot al col·lectiu Transmedia Explorations– li va permetre endinsar-se en el terreny de la performance i la poesia, combinats en el seu cas amb l'ocultisme i la reflexió sobre el gènere. Va escollir el nom de Genesis –creació– i un cognom basat en les farinetes que menjava d'estudiant, molt populars al Regne Unit, el porridge.

Controvertits, provocadors i 'erectes'

Després d'uns anys experimentant amb COUM Transmissions, i animada per l'escriptor William S. Burroughs, P-Orridge va fundar Throbbing Gristle. La data de la primera actuació, el 3 de setembre, va ser escollida perquè "era el trenta-sisè aniversari de l'entrada a la Segona Guerra Mundial del Regne Unit". El nom del grup també era una declaració de principis: tot i que estrictament es podria traduir com a "tendó palpitant", amaga un significat més explícit en dialecte de Yorkshire, "penis erecte". Entre els discos de la primera etapa del grup, que es va tancar el 1981, hi ha The second annual report (1977) i 20 jazz funk greats (1979), on el quartet apareixia vestit com en un disc de música lounge, somrient a càmera, a Beachy Head, un dels penya-segats del sud d'Anglaterra que té una taxa de suïcidis més alta.

"Els nostres discos encara poden incomodar la gent –deia P-Orridge fa un parell d'anys, amb motiu de la reedició de la discografia del grup–. Molta gent creix encara valorant la forma musical. Escolten les sintonies televisives, o la música pop que brolla de la ràdio i de tants altres llocs. Les normes i els contextos culturals impregnen les cançons que fem. Nosaltres vam eliminar la melodia, les referències temporals, la musicalitat de la veu i fins i tot el missatge que volíem transmetre. Aquesta proposta continuarà sent subversiva durant molt de temps".

A partir del 1981, P-Orridge va fundar Psychic TV, que va expandir encara més les fronteres experimentals de l'artista. Amb més d'un centenar de discos publicats des de Force the hand of chance (1982) fins a Alienist (2016), Psychic TV ha donat la seva particular visió del pop, el rock psicodèlic, la música industrial, el gènere spoken word i fins i tot l'acid house de Chicago. "Venia d'una cultura molt envellida, l'anglesa, que des del punk i la música industrial vam voler fer miques –explicava–. No es feia res de nou fins a nosaltres. Això ens emprenyava i ens frustrava: per això vam reaccionar. Actualment, el món és nihilista, narcisista i cruel per culpa de les noves tecnologies. Tornen a proliferar l'autoritarisme i els dictadors. Tot allò que s'està suprimint –l'amor, l'altruisme, el perdó, l'alegria, els somriures– és el que ens interessa explorar".

Una de les últimes mostres dels seus quadres, escultures i instal·lacions es va fer al Museu Rubin de Nova York i portava per títol: Prova de posar qualsevol cosa en un altar. P-Orridge hi havia col·locat al llarg d'una extensa trajectòria elements controvertits i provocadors, des de les ereccions sonores de Throbbing Gristle –que van tornar a l'activitat entre el 2004 i el 2010– fins al culte pseudoreligiós al voltant de la figura de l'artista, Thee Temple Ov Psychick Youth.