Un músic o un esportista d’aventura

Qui no ha sentit mai la frase “Això ho fa un nin petit!” davant d’un quadre d’en Miró? Després d’uns anys d’entrenament cultural hem arribat a la conclusió que tampoc és cert o, si més no, després d’uns anys d’entrenament social hem arribat a la conclusió que no ho hem de dir davant de ningú. Se suposa que no és tant l’habilitat per pintar un quadre com la idea estètica que hi ha al darrere, més o menys hi podem estar d’acord. Això, que podríem definir d’una manera domèstica com a originalitat, també es pot aplicar a la música. Però a part d’això, hi ha una variable a favor de l’artista que s’ha de tenir molt en compte a l’hora de criticar la seva feina damunt d’un escenari: la por.

A casa tot surt bé, cantes i toques perfectament, les condicions acústiques, de temperatura i humitat són les de sempre i cada matís amb l’instrument o la veu té la seva repercussió que refutes o consolides sense sorpreses ni sensacions inesperades. A l’escenari tot això canvia i diria que aquest canvi és el detonant d’un cert grau d’incertesa que pot derivar en un sentiment molt fort de por. La por fa que se t’acceleri el pols, que se’t disparin els nervis amb reaccions psicomotrius incontrolables, que et canviï el so de la veu i se t’alteri la parla. El pas previ per superar la por és acceptar-la i aprendre a conviure-hi. Un recurs a l’abast de tothom és centrar-se en la tècnica. De vegades fer unes classes de cant no són tan útils per millorar la veu, sinó per localitzar què fas malament quan estàs nerviós i poder corregir-ho; què et passa davant la gent, per què cantes molt per sota de les teves possibilitats. No pots evitar tenir por, aleshores no et queda altre remei que aprendre a controlar la teva acció sense deixar de tenir-ne. Quan la por no t’afecta comença a desaparèixer. Aquest aprenentatge és progressiu i no hi ha res que et pugui ajudar tant com la reincidència a l’escenari, és evident.

Un músic o un esportista d’aventura passa, durant la seva carrera, de la por a l’avorriment sense cap transició. En el moment que deixes de tenir por, et comences a avorrir, i l’avorriment és encara més perillós que la por. Què és més humana, la versió d’aquell tema enregistrat a casa amb la veu descansada i sencera o la que feres davant del públic amb inseguretat, les notes greus apagades i les agudes tremoloses? Diria jo que totes dues. La por no és cap problema, el problema seria deixar de tenir-ne. Arrenca projectes estimulants i no t’ho posis massa fàcil.

BOLOCONSELL

SI T’ESTÀS MEDICANT, QUE RES NO ET PERJUDIQUI

Busca al prospecte, ho trobaràs a “Conducción y uso de máquinas”