Qui entra als museus? La difícil tasca de seduir els visitants

BarcelonaMai els museus havien sigut tan coneguts com ara, però això no es tradueix en visites. En les dues últimes dècades, els museus s’han convertit en icones i en engranatges imprescindibles de la maquinària turística de les grans ciutats. A més, des de la democràcia a Espanya els museus, sobretot els d’art contemporani, s’han convertit en els vaixells insígnia de la imatge de modernitat que volia donar l’Estat. “L’enquesta espanyola d’hàbits culturals de fa 20 anys és molt diferent comparat amb ara. Aleshores quan es preguntava als enquestats quin era l’últim museu que havien visitat, el 15% responien que era un museu de l’estranger. Ara el percentatge és del 40%. Hi ha una part important de la població que associa visitar un museu amb viatjar”, afirma Antoni Laporte, el director de la consultora ARTImetría. “Hi ha hagut una forta democratització del turisme i un fort augment del turisme urbà”, subratlla aquest expert.

Els hàbits culturals dels catalans amb relació als museus es coneixen cada vegada millor. L’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya, també dirigit per Laporte, va fer públics al desembre els resultats de l’Enquesta de Participació Cultural a Catalunya 2015. Les xifres obtingudes revelen que la proporció de catalans que van visitar una exposició és reduïda: un 60% dels enquestats van afirmar que no n’havien visitat cap i un 25% -1.548.800 persones- van dir que només n’havien visitat un. Un 40% dels enquestats que no havien trepitjat mai cap museu van respondre que la raó era la falta d’interès, mentre que el preu de l’entrada és el quart motiu, amb un 22,9% dels enquestats. Pel que fa a l’edat, la franja amb més visitants és la d’entre 31 i 50 anys, amb un 44%. L’enquesta també reflecteix que el nivell d’estudis és clau a l’hora de visitar museus: el percentatge de visitants amb estudis primaris és d’un 16%, amb estudis secundaris d’un 24% i d’un 38% en el cas dels estudis universitaris. Tot i així, el percentatge del 60% no és extrem, sinó que està en la línia estatal i europea. Però Laporte sí que troba “preocupant” el fet que la xifra de visitants als museus baixa per primera vegada des dels anys 50, segons l’Eurobaròmetre de l’any 2013. El 2007 el 41% de la població europea afirmava haver visitat algun museu, mentre que el 2013 la xifra va ser del 37%. Malgrat tot, aquesta davallada, provocada pels estralls de la crisi i per l’aparició de les noves tecnologies, no es produeix només en els museus sinó també en el teatre i la música en viu.

Aristes que són grans marques

Però, ¿qui entra als grans museus del territori? ¿Quina és la procedència dels visitants? ¿La quantitat de públic està necessàriament renyida amb la qualitat de les visites? “Presencial o virtual, de proximitat o vingut de lluny, tothom és públic i el museu ha de conèixer bé els seus visitants per satisfer les seves expectatives”, explica el director de la consultoria ArtisPlus, Joan-Francesc Ainaud. “Hi ha consens a l’hora d’assenyalar que la participació activa genera més implicació i satisfacció. Cal saber aprofitar els recursos que tenim avui a l’abast, incloent els que permeten interactuar i dialogar amb els públics efectius i potencials, per proporcionar experiències de qualitat, tan rigoroses com amenes i tan personalitzades com sigui possible. Aconseguir l’ engagement [compromís] amb el visitant és un objectiu fonamental, lligat a la funció social i cultural del museu”.

Malgrat que Catalunya és un territori relativament petit, el seu panorama museístic és ric, amb museus amb caràcters molt diferents i relacions amb els públics també diverses. De fet, la cultura de la capital catalana va rebre el 2015 la segona millor valoració -un 8,8, tres dècimes més que el 2014- a les estadístiques de Turisme de Barcelona, per darrere de l’arquitectura, que rep una qualificació d’un 9,1. A Catalunya hi ha des dels grans museus enciclopèdics (el Museu Nacional d’Art de Catalunya) fins a museus monogràfics de grans artistes del segle XX (el Museu Picasso, la Fundació Joan Miró i el Teatre-Museu Dalí) i museus d’art contemporani i centres amb afany experimental on conflueixen les disciplines més diverses (el Macba i el CCCB).

Una dada curiosa pel que fa als museus més visitats és que les institucions privades tenen molt més pes que a Madrid, on sobresurten el Museu del Prado i el Museu Reina Sofia. “Aquí la majoria d’equipaments que reben molt públic són de titularitat privada, com la Fundació Gala - Salvador Dalí, la Fundació Joan Miró, el CaixaForum [el 2016 va rebre 753.944 visitants] i la Pedrera [914.085 visitants a l’edifici]. El Museu Picasso és l’únic públic que té unes xifres molt notables”, explica Laporte. Com que Salvador Dalí, Joan Miró i Pablo Picasso són grans i potents marques globals, no és estrany que la majoria de visitants dels seus museus siguin internacionals. L’any passat els museus Dalí van rebre un total d’1.368.755 visitants. A Figueres, el Teatre-Museu Dalí va rebre un 67,3% de visitants estrangers; el Castell Gala Dalí de Púbol, un 64,1%, i la Casa Salvador Dalí, un 75,1%.

Les últimes dades de la procedència de què disposa la institució són del 2015. Aquells anys els visitants majoritaris van ser els francesos, amb un 27% al Teatre-Museu, un 25,7% al Castell de Púbol i un 36,4% a la Casa Dalí de Portlligat. Fonts de la fundació apunten que les dades no varien significativament d’un any per l’altre. Les mostres internacionals de l’artista es reflecteixen en l’augment de visitants del país on s’ha fet l’exposició, a banda del públic francès, un públic natural per la proximitat de la frontera.

També cal tenir en compte les accions que la fundació va fer ja fa més d’una dècada per atreure el públic rus, amb l’al·licient que Gala era russa. L’expansió internacional no implica dedicar menys esforços al públic local i de la resta de l’Estat, que l’any passat va assolir al Teatre-Museu Dalí uns percentatges d’un 13,7% i un 19%, respectivament. Els visitants locals ja no han de patir pensant que sempre trobaran cues. “Cada vegada n’hi ha menys”, afirmen les mateixes fonts. La clau per aconseguir aquesta fluïdesa i que les visites no perdin qualitat és potenciar la venda d’entrades online i controlar l’aforament per franges horàries. Aquest és també el mètode que utilitza el Museu Picasso des de fa uns anys. No disposen de la llista de nacionalitats que van visitar el museu l’any passat, però la llista de llengües que han incorporat als seus serveis -11, des del català, el castellà i l’anglès fins al xinès i el coreà- ja permeten fer-se una idea que els turistes són multitud a les seves sales. Pel que fa a la Fundació Joan Miró, l’any passat va rebre 425.067 visitants, un 77% dels quals provenien principalment de França, Itàlia, el Regne Unit, els Estats Units, l’Argentina i el Brasil.

Més visites que pes social

“El Teatre-Museu Dalí, el Museu Picasso i el MNAC formen part de la dieta turística del visitant a Barcelona i Catalunya, i formen part de l’imaginari del turista mitjà”, afirma el gestor cultural Xavier Fina. Però aquesta popularitat no implica que tinguin més impacte en la ciutadania. “Des del punt de vista social, la situació no és ni de bon tros satisfactòria, no formen part de la dieta cultural habitual de la ciutadania de proximitat. Hi ha l’assignatura pendent del vincle amb la ciutadania”, subratlla Fina. “L’element clau perquè els museus reforcin el seu vincle amb la ciutadania és que es dessacralitizin sense caure en la banalitat”, afirma Fina. “Han de deixar de ser temples i han de millorar molt les seves estratègies de seducció intel·lectual, i reduir molt la barrera psicològica d’accés”, subratlla.

El MNAC és un dels museus capdavanters en la llista dels museus més visitats en els últims anys i ha aconseguit tenir un equilibri entre el públic local i el turista. L’any passat va rebre 820.516 visitants, un 12,4% més que el 2015. Un 45% eren de Barcelona i Catalunya. Fonts del museu subratllen el paper “social” que vol tenir i destaquen que el seu objectiu és “consolidar el creixement a partir de les visites a la col·lecció permanent”. El MNAC ha prestat 50 peces modernistes per a una exposició al Brasil. Aquesta operació li aporta recursos i reforça la seva presència internacional. A més, el museu també té des de fa anys una unitat dedicada a analitzar el públic, i s’han fet accions amb turoperadors per difondre la institució a Rússia, la Xina i altres països asiàtics.

A mesura que es va baixant en la llista dels museus que van rebre més visitants l’any passat, es pot observar que el públic local guanya pes, perquè no atreuen tants turistes. El CCCB va tancar l’any amb un rècord històric de visitants de 457.013, dels quals 232.447 corresponen a les exposicions i 145.650 a les activitats. La resta inclou les visites als arxius, i lloguers i cessions d’espais. Un 58% del públic que va visitar el centre prové de Catalunya -un 40% de Barcelona-. Pel que fa al públic estranger, la major part prové de França i el Regne Unit. El Macba va tancar l’any amb un total de 324.584 visitants a les exposicions i les activitats. Va consolidar per tercer any consecutiu la xifra de públic local, amb un 41,4%. Fonts del museu posen l’accent en les estratègies que fan servir per fidelitzar el públic local, com la política de passis i les entrades que permeten repetir la visita. En resum, es pot observar que el públic internacional predomina en els museus dedicats als grans artistes, mentre que les altres institucions han d’estar més alerta per captar nous públics.

Amb tot, el recompte de públic als museus del territori segueix sent una operació complexa, perquè les institucions no el comptabilitzen amb el mateix criteri. En aquest sentit, l’Observatori dels Públics donarà a conèixer al febrer els resultats d’un estudi unificat dels visitants als museus catalans el 2015. L’informe no inclourà les xifres de cadascuna de les institucions, però sí indicadors homologables entre la vintena que concentren el 75% del públic i la resta.