El Museu Nacional treu pit del seu art de la Guerra Civil

BarcelonaLa dirigent comunista barcelonina i miliciana Paulina Ódena García, més coneguda com Lina Ódena, va morir el setembre del 1936 a Granada durant la Guerra Civil: el seu xofer va agafar un camí equivocat, van acabar en un control falangista i abans que els soldats la detinguessin es va suïcidar disparant-se un tret al cap. Tenia 25 anys. La seva aura heroica ha arribat fins avui i dona nom a l’Espai Alliberat a l’Esquerra de l’Eixample Casal Popular Lina Ódena i tots aquells que no la coneguin poden anar-la a descobrir a les noves sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on hi ha per primera vegada el retrat que li va fer un pintor encara desconegut anomenat J. Pons i que es va poder veure al pavelló de la República a l’Exposició Universal de París el 1937. “Aquest quadre és com un altar”, afirma el director del MNAC, Pepe Serra. També s’estrena a la col·lecció permanent el monumental i esfereïdor Afusellaments a la plaça de toros de Badajoz, de Martí Bas, la crònica d’uns fets pels quals el general Yagüe era conegut com “el carnisser de Badajoz”. Aleshores la ciutat de Badajoz tenia uns 41.000 habitants i les estimacions d’assassinats el 14 d’agost de 1936 arriben a les 4.000 persones, és a dir, un 10% de la població. 

La remodelació de les sales de la Guerra Civil del MNAC, comissariada pels conservadors Eduard Vallès i Elena Llorens, és una de les operacions més significatives dels últims anys i es podria dir que refunda la presentació d’art dels segles XIX i XX que es van inaugurar el 2014: passa de dues a cinc sales, on es podran veure 108 d’obres de 43 artistes, 57 de les quals no s’havien vist mai a la col·lecció permanent.

“El 2014 vam identificar la Guerra Civil com un tema del museu i vam treure algunes obres i ara creixem en nombre de sales, obres i artistes, i sobretot hi ha un relat més endreçat”, explica Serra. Ara hi ha àmbits temàtics dedicats a les dones artistes en temps de guerra, a la nova manera de matar que van ser els bombardejos aeris, als fotoperiodistes, a la moneda de la Guerra Civil, i creix l'àmbit dedicat al pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París del 1937. A la part de les dones, el museu exposa dues artistes més: Ángela Nebot, amb el retrat d’una mestra republicana assassinada dins una aula, titulat Santa Cultura, màrtir del feixisme; i Juana Francisca Rubio, amb Heroi, protagonitzat per una mare amb el fill mort entre els braços.

Una altra novetat a les sales és el monument que Josep Viladomat va fer del milicià emblemàtic del setge de Madrid Ramón Vía Fernández, conegut com el Madriles. Com a curiositat, el Museu d’Història de Madrid la va demanar al museu fa uns anys per fer-ne una reproducció en bronze. La selecció d’artistes inclou noms consagrats com Pablo Picasso, Juli González, Apel·les Fenosa, Agustí Centelles, Antoni Campañà, Pere Català Pic i Josep Renau, i d'altres que tenen valor sobretot històric, com Enric Climent, Santiago Pelegrín i Miguel Prieto: “Les obres icòniques conviuen amb altres que artísticament són més irregulars però que representen la ràpida resposta dels artistes a la guerra. Representen un art d’urgència que té molt d'interès perquè està molt lligat als fets i revelen una iconografia amb motius com la massacre, la mare i el fill”, explica Serra, que també posa de relleu que la dimensió internacional de la Guerra Civil potencia la del mateix museu.

Coincidint amb la renovació del discurs, també s’està posant en paral·lel l’art republicà amb el franquista: està previst incorporar un reguitzell de cartells nacionals per fer-los dialogar amb els republicans que ja estan exposats. El guaix de Pere Pruna Trobada d’una miliciana amb la mort és una denúncia de les tombes de monges profanades al convent barceloní de les Saleses que va immortalitzar Antoni Campañà. “La Guerra Civil es converteix en un gènere en si: artistes que havien tingut una carrera important i que havien sigut avantguardistes, quan arriba la guerra, es reconverteixen i adapten el seu llenguatge al missatge que havien de transmetre”, diu Eduard Vallès. “Per això en algunes de les obres exposades hi ha un cert realisme social”, subratlla.

L’àmbit del pavelló espanyol a l’Exposició Universal de París del 1937 inclou 37 obres que es van poder veure en paral·lel al Guernica de Pablo Picasso i les obres d’altres grans artistes de les avantguardes: Juli González, Joan Miró, Alexander Calder i Alberto González. Són propietat del MNAC perquè quan van tornar a Espanya el 1938 el govern de la República estava a Barcelona. Durant del franquisme el silenci les va protegir i no van tornar a la llum fins als anys 1986 i 1987 en dues exposicions a La Virreina i al museu Reina Sofia. Altres obres, com Afusellaments a la plaça de toros de Badajoz, són públiques perquè les institucions les van comprar a les exposicions oficials. La vida del pavelló de la República a París va estar plena de vicissituds. “La idea era anar renovant les exposicions del pavelló de la República cada quinze dies, però jo crec que no ho van aconseguir”, diu Elena Llorens, per a qui aquests treballs també permeten "prendre el pols a l'art espanyol de la República". “Arribaven camions de la FAI amb obres, sembla que va ser un moment de força descontrol”, conclou.