El Museu d’Art de Girona treu les vergonyes i mostra les grans falsificacions de l’art

GironaEl Museu d’Art de Girona va exhibir durant sis anys tres peces del Retaule de sant Joan Baptista del pintor renaixentista Pere Mates pensant-se que eren verdaderes, i en realitat eren falses. Ho va descobrir el 2016 la directora, Carme Clusellas, quan va veure en una publicació de Facebook que se subhastaven sis peces d’aquesta obra, dues de les quals eren idèntiques a les que havia comprat el museu el 2010. "I vam començar un procés per intentar esbrinar si les obres que teníem eren verdaderes o no", recorda Clusellas, que afegeix que una de les primeres coses que van descobrir va ser que la tercera peça era falsa perquè l'autèntica l'havia comprat el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) el 1970.

Per assegurar-se'n, van portar les tres obres presumptament falses al Centre de Restauració de Béns Immobles, on es van dur a terme proves de tota mena que van ser determinants: "Les pintures comprades el 2010 eren còpies, gairebé calcs, dels originals, produïdes a partir del primer quart del segle XX”.

Però què va delatar els falsificadors? Els materials que van utilitzar per reproduir-la: el suport era de pi –un material que no s’utilitzava al Renaixement–, la preparació duia sulfat de bari –que es va començar a utilitzar a partir del segle XIX– i els pigments eren posteriors al segle XVIII (el blau de Prússia es va descobrir el 1705 i el blanc titani es va començar a vendre el 1921). "Per tant, com a mínim són del 1921", detalla Clusellas, que ressalta que, tot i l’engany, la història "va tenir un final feliç": els van tornar els diners de les falsificacions i van poder comprar les sis verdaderes. Ara el museu ha decidit convertir un dels capítols més difícils i vergonyants que ha viscut en una exposició: Falsos verdaders. L’art de l’engany, que es pot visitar fins al 19 d’abril i que fa un repàs de les grans falsificacions, de les motivacions dels impostors i dels processos per desemmascarar-los.

L’ego dels falsaris

La mostra posa a prova l’ull del públic i presenta diverses obres iguals perquè endevinin quina és l'autèntica i quina la falsa. Tot seguit presenten alguns dels grans falsificadors, com per exemple Icilio Federico Joni, Eric Hebborn i Elmyr de Hory, el protagonista de la pel·lícula F for Fake (1973) d’Orson Wells. "Les motivacions dels falsificadors són diverses: n'hi ha que tenen un ego molt gran i diuen que es reencarnen en l’esperit dels mestres antics, d’altres consideren que no han estat prou reconeguts o ho justifiquen com una manera de burlar-se del mercat de l’art. Però gairebé sempre hi ha la cobdícia al darrere", reconeix Francesc Miralpeix que, juntament amb Joan Bosch, són els comissaris de la mostra.

A més del cas Pere Matas, l’exposició també recorda un altre capítol molt escandalós a Catalunya: el cas Solsona. Al principi dels 70, els germans Llorenç i Ferran Monjo Carrera es van aliar amb el director del Museu de Solsona per fer la jugada següent: van elaborar una còpia de sis taules i tres talles, van deixar al museu les falsificacions i van vendre'n els originals. Al cap d’uns anys, tot es va descobrir quan es van detectar les peces autèntiques al mercat d’antiquari. Ara bé, els únics falsaris catalans identificats són els germans Sebastià (1874-1966) i Carles (1877-1963) Junyent Vidal, que des del seu taller de Barcelona van falsificar infinitat d’obres com una taula seguint l'estil de Lluís Borrassà que va adquirir per error el MNAC.

Després de detallar didàcticament les múltiples proves realitzades en el cas Matas, l’exposició es tanca amb una reflexió ètica: "Pot una falsificació ser bella i engendrar una experiència artística?" "No –respon Miralpeix–. El fals és un engany i com a societat i com a cultura hi perdem si ens enganyen. Perquè l’obra no és només estètica, és portadora de valors, d’història, de creativitat, de tècnica, de cultura... i quan hi ha engany, tot això es perd”.