Muntadores, les costureres invisibles del cinema

BarcelonaSegons l’últim informe de l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (Cima), al sector cinematogràfic espanyol hi treballen un 80% de muntadors i només un 20% de muntadores. En el passat, en canvi, el muntatge era un ofici majoritàriament de dones: quan el cinema era jove i es rodava amb pel·lícula de nitrat, altament inflamable, eren gairebé sempre dones les encarregades de rebre els metres de pel·lícula que arribaven del rodatge, ordenar-los i enllaçar-los en seqüències lògiques. Era una feina desagraïda i invisible que ni tan sols tenia el nom d’ara: eren les cutters (les talladores), costureres del cinema que teixien les seqüències i donaven forma a les històries.

A mesura que el muntatge va anar guanyant prestigi el desequilibri de gènere es va invertir, però les dones sempre han tingut un paper destacat en l’ofici, amb noms tan il·lustres com Thelma Schoonmaker (mà dreta de Scorsese) i Dede Allen, la muntadora de Bonnie & Clyde. L’Alternativa, que comença avui, reivindica el paper de les muntadores amb una secció titulada eloqüentment Elles tallen, que oferirà xerrades amb muntadores de prestigi internacional com Molly Malene Stensgaard (habitual de Von Trier) i un cicle de pel·lícules muntades per dones com Lost Highway, Reservoir dogs i Toro salvatge. Però no cal anar tan lluny per trobar grans muntadores: al festival també es podran escoltar les paraules i veure les obres de Núria Esquerra, Ariadna Ribas, Ana Pfaff i Diana Toucedo, quatre muntadores que, a més, comparteixen un territori comú habitat pel cinema de vocació autoral, el documental de creació i el cinema experimental.

Un muntatge ‘a la catalana’

Toucedo, Pfaff i Ribas, per exemple, eren espectadores habituals del cicle Xcèntric del CCCB i Esquerra en va ser programadora. Totes quatre representen, d’alguna manera, un estil de muntatge associat al cinema d’autor que la indústria tendeix a identificar amb el cinema català. Pfaff, per exemple, explica que va anar a viure una temporada a Madrid i de seguida li van fer notar que, allà, la seva forma de muntar no era “normal”; ara ja no hi viu, però comenta que de vegades li truquen perquè busquen un perfil de muntador “que allà no tenen”. A Esquerra també li ha passat: “A Madrid es fa molta televisió i un tipus de cinema comercial que nosaltres no fem, però és per una qüestió de finançament i pel model de producció que impulsa l’Institut Català de les Empreses Culturals”.

Esquerra és la més veterana de les quatre. Va debutar molt jove el 2001 amb la mítica En construcción, de José Luis Guerín, on va treballar perquè estava cursant el màster de documental creatiu de la Universitat Pompeu Fabra. “L’avantatge de començar amb un projecte tan complicat és que, per comparació, la resta ja són més senzills”, diu Esquerra, que va tornar a treballar amb Guerín a En la ciudad de Sylvia i en la correspondència filmada entre el cineasta barceloní i Jonas Mekas. Les relacions professionals llargues entre muntadors i directors són habituals: Ariadna Ribas ha treballat regularment amb Albert Serra des d’ Història de la meva mort, on va ser ajudant de muntatge; Ana Pfaff, que va guanyar el Gaudí per Estiu 1993, ha muntat els curts i el primer llarg del madrileny Adrian Orr i dos documentals de Carolina Astudillo. Però qui il·lustra millor aquesta relació és una de les convidades de L’Alternativa: Nelly Quettier, que ha muntat gairebé totes els films de Claire Denis i Leos Carax.

Tècnica i psicologia

No és estrany que s’acabi generant una relació de molta confiança i intimitat entre director i muntador. De tot l’equip, els muntadors són els que passen més temps amb els directors, en un moment crític del procés creatiu: “Els directors arriben físicament i psicològicament esgotats del rodatge i de vegades, a més de la part tècnica i creativa, també has de ser una mica psicòleg i saber escoltar i dir les coses amb tacte”, explica Ribas. També s’han trobat, confessen, amb directors que gairebé no posen els peus a la sala de muntatge, però no és habitual.

A totes les han cridat algun cop per treballar en un projecte perquè “buscaven un perfil de muntadora”, però elles no identifiquen un estil femení en el muntatge. “Cada persona deixa la seva marca”, diu Toucedo. “Més que el gènere, crec que té a veure amb una manera d’abordar el projecte, amb una actitud. La sala de muntatge ha de ser un lloc segur per al director, per sentir-se acompanyat i protegit”. Quan Toucedo va fer el salt a la direcció i va rodar el seu primer llargmetratge, Trinta lumes, que es va estrenar a l’última Berlinale, en lloc de muntar ella mateixa el film va trucar a Ana Pfaff. “Quan passes tant de temps en un projecte necessites una mirada externa -explica Toucedo-. Crec molt en el diàleg i, a més, l’Ana i jo vam estudiar juntes i compartim una manera de mirar”.

La complicitat és evident. També entre Ribas i Pfaff, que tenen un projecte comú vinculat al collageanimat i el found footage, el col·lectiu Dostopos. I, tanmateix, confessen que els muntadors gairebé no es troben i no comparteixen espais. Per això fa poc han creat l’Associació de Muntadors i Muntadores de Catalunya, per donar visibilitat a un ofici sovint relegat a l’ombra.