El poder de Mozart, i Mozart i el poder al Liceu

'La clemenza di Tito'

Gran Teatre del Liceu. 19 de febrer del 2020

El 1988 Ivan Nagel va escriure un llibre que, traduït al castellà, va ser editat el 2006 per Katz Editores amb el títol Autonomía y gracia. Sobre las óperas de Mozart. D’origen hongarès però nacionalitzat alemany, l’assagista sostenia que les línies transversals constants de les òperes mozartianes són l’autonomia (a partir de la forma) i la gràcia, entesa com a garant de magnanimitat, en una mena de simptomatologia del perdó amb què Mozart culmina l’evolució de l’òpera des dels seus inicis fins a la fi de la Il·lustració. Nagel interpretava la gràcia mozartiana a la llum de l’esperit il·luminista de Montesquieu, i és així com feia una lúcida exegesi de l’última òpera del catàleg de Mozart, La clemenza di Tito. Una òpera estrenada, per cert, vint-i-quatre dies abans de La flauta màgica i en la qual, menys explícitament que en el cèlebre singspiel, s’endevina també l’ideari maçònic.

El muntatge de David McVicar, estrenat fa nou anys a Ais de Provença i reposat al Liceu, parteix de la utopia del Segle de les Llums, però va una mica més enllà: el director escocès posa èmfasi en el pes del poder que assetja l’emperador Tito, amenaçat per la guàrdia pretoriana durant el cor final, deixant entreveure el seu futur assassinat. El context en què s’ambienta l’espectacle no podia ser més encertat, perquè els conceptes abans esmentats s’emmarquen en ple Primer Imperi, en una Europa encara trasbalsada per la caiguda de l’Antic Règim i amatent a les gestes de Bonaparte. Tot plegat emmarcat en una escenografia sòbria i elegant, del mateix McVicar i de Bettina Neuhaus, i amb encertat vestuari de Jenny Tiramani.

Equip musical homogeni

L’espectacle, que es reprendrà amb noves funcions el mes d’abril amb un repartiment alternatiu, presenta ara un cast força homogeni i de qualitat. Paolo Fanale va ser un Tito expressiu i musical. Va mostrar signes de cansament a l’últim quadre i va resoldre bé les àries, malgrat les agilitats de Se all’impero resoltes a bategades. Myrtò Papatanasiu va assumir el rol de Vitellia amb un rendiment de menys a més i reservant-se els millors recursos per a la gran ària del segon acte (Non più di fiori), tot i que va semblar una mica apagada al final del primer. Sens dubte, la gran triomfadora va ser Stéphanie d’Oustrac, un Sesto majúscul, a ple rendiment en les seves tres exigents àries, molt especialment Deh, per questo istante solo. Exquisida la Servilia d’Anne-Catherine Gillet al servei d’un paper petit però deliciós i molt bé l’Annio de Lidia Vinyes-Curtis, tot i que la veu és petita i la projecció irregular. El baix Matthieu Lécroart va complir com a Publio.

El cor del Liceu, reduït, va tenir moments de tot i l’orquestra titular va funcionar, tot i que es nota que Mozart no és el seu plat predilecte, malgrat el bon rendiment dels obligats de clarinet i corno di bassetto. Philippe Auguin, no obstant això, es va esforçar per treure un so com més de transparent millor al servei de l’extraordinària partitura mozartiana. Això va anar en detriment del tremp dramàtic: tothom sap que La clemenza di Tito és una òpera molt estàtica, però en moments com el final del primer acte cal accentuar molt més la tensió creixent a l’entorn de l’incendi del Capitoli i del suposat assassinat de Tito. I és que, amb estatisme i preciosisme, la música de Mozart revalida amb La clemenza di Tito el seu poder, al servei d’un títol sobre el sentit del poder.