'Moxie': el feminisme d'algoritme de Netflix

'Moxie'

(2,5 estrelles)

Direcció: Amy Poehler. Guió: Tamara Chestna i Dylan Meyer a partir de la novel·la de Jennifer Mathieu. 111 min. Estats Units (2021). Amb Hadley Robinson, Amy Poehler i Lauren Tsai. Disponible a Netflix

En les seves memòries Tina Fey explica una anècdota que defineix la seva amiga i copresentadora dels Globus d'Or Amy Poehler. Acabada d'arribar al Saturday night live, Jimmy Fallon –l’estrella del programa– es queixa perquè Poehler ha fet una broma massa grollera per a una noia, i ella li deixa anar un "Me la sua que no t'agradi". Des de llavors, i amb personatges com Leslie Knope (Parks & recreation), Poehler s'ha convertit en referent de la renovació de la comèdia nord-americana en clau femenina i feminista. És per això que Moxie, el seu segon film com a directora, sona a oportunitat perduda, a film amb bones intencions sepultat per un didactisme asfixiant.

La pel·lícula, que narra el despertar d’una adolescent que, inspirada per la seva mare, decideix promoure una "revolució de les noies" al seu institut, parteix d'una idea important: l'aliança intergeneracional com a corretja de transmissió dels ideals revolucionaris. Pensar la quarta onada feminista com a part d'una història de lluita que inclou la subcultura punk i fanzinera del moviment Riot Grrrl és una idea apassionant que la pel·lícula, a poc a poc, va desactivant. La brutícia i la fúria són substituïdes per un feminisme calculat i d'algorisme que en el seu afany inclusiu encaixa tots els eixos excepte el de classe. Per rematar-ho, una trama romàntic convencional substitueix la que s'intueix com a gran història d'amor del film: la de la protagonista amb la seva mare, una Poehler que ha de trobar vehicles que canalitzin amb més llibertat la seva actitud de "me la sua que no t’agradi”.