Motörhead es queda sense la veu de la bèstia

BarcelonaLes cames obertes, ben clavades a l’escenari, i el coll estirat cap amunt buscant un micròfon inclinat cap avall. Així era la disposició escènica del líder de Motörhead, Ian Fraser Kilmister, més conegut com a Lemmy, una veu arrapada a les classes perdedores. Orgull subaltern nascut per desafiar. “Black Sabbath havia introduït el heavy metal, Judas Priest li havia donat lluentor i Motörhead l’havia fortificat amb una fermesa autèntica”, escriu Ian Christie al llibre El sonido de la bestia. La historia del heavy metal. I encara més: Motörhead va convertir aquella fortalesa en un espai de trobada per a heavies, punks i seguidors del rock’n’roll sense etiquetes.

En una societat britànica on els Sex Pistols representaven el crit nihilista dels desposseïts i The Clash lluitaven per transformar la ràbia en una revolució organitzada, Motörhead eren la manifestació més genuïna del poder dels que no tenien poder. “He nascut per perdre, visc per guanyar”, cantava Lemmy l’any 1977. Ho expressava amb la velocitat del punk, la consistència del heavy i l’eco dels outsiders rock’n’roll. Motörhead van liderar les tropes d’assalt més desestructurades de la història, fidels a un ideari rebel i descregut que adoptava l’estètica dels fora de la llei. Pura intimidació amplificada pel baix que Lemmy tocava com si fos una metralladora. Això sí, eren tropes exigents. L’any 1993 el grup va fer un concert a la sala Zeleste de Barcelona que el públic va considerar que havia sigut massa curt. La reacció va ser escridassar la banda i dirigir el malestar contra les barres del local.

L’escamot del temeraris

Lemmy tenia un punt fatxenda d’acord amb la lògica del sexe, alcohol, speed, i un altre de desconfiança en la humanitat. Considerava que, si un dia totes les persones tinguessin la mateixa quantitat de diners, l’endemà algú acapararia gairebé tots els diners. Entenia el no future del punk, però s’estimava més actuar com un escamot de rebels temeraris una mica tronats que, tot i saber que al final només hi ha derrota, volen morir matant. Per a ell morir matant era seguir fent discos i tocant Overkill i Ace of spades davant d’un públic que durant una estona pot creure en el poder del dit del mig. De fet, aquest seguia sent el seu propòsit amb 70 anys: fa uns mesos va publicar Bad magic, capítol final d’una discografia amb una vintena d’àlbums, i seguia fent concerts, tot i que alguns els va haver de suspendre per problemes de salut.

Morir matant també significava entomar amb sentit de l’humor i irresponsabilitat els consells dels metges que l’avisaven que la diabetis no perdona si continues bevent alcohol. No era indestructible, però resultava massa atractiu pensar que res acabaria amb ell. Al final, un càncer fulminant diagnosticat el cap de setmana passat el va matar dilluns a Los Angeles, quatre dies després de complir 70 anys.

El documental Lemmy (2010) i l’autobiografia White line fever (2002, publicada en castellà per Es Pop) expliquen fil per randa qui era Ian Fraser Kilmister, nascut a la ciutat anglesa de Stoke-on-Trent el 24 de desembre del 1945 i criat al nord de Gal·les amb la mare perquè el pare els va abandonar. Aficionat a les màquines escurabutxaques, va rebre el malnom pel costum de demanar diners per jugar-hi: “ Lemmy [ lend me ] a quid ‘til Friday ”, deia. Va tenir diverses feines que va compaginar tocant en algunes bandes, i el 1967 va fer de roadie de Jimi Hendrix. Res no presagiava el futur que escriuria amb Motörhead.

Mentre altres companys de generació com Ozzy Osbourne i Tony Iommi inventaven el heavy metal, ell es movia per les aigües de la psicodèlia. El 1972 va entrar com a baixista al grup de rock progressiu Hawkind, amb el qual va viure moments de glòria fins que, durant una gira per l’Amèrica del Nord, la policia el va detenir per possessió d’amfetamina i la banda va decidir despatxar-lo. Lemmy va formar aleshores Motörhead, triant com a nom del grup el títol de l’última cançó que havia compost per a Hawkind. A partir d’aquí comença la història d’un trio sempre liderat per Lemmy però amb diferents acompanyants. La formació que va consolidar el so del grup la completaven el guitarrista Fast Eddie Clarke Fast, i Phil Philthy Animal, el bateria que va morir el 15 de novembre passat. Ells són els responsables dels discos emblemàtics del grup: Motörhead (1977), Overkill (1979), Bomber (1979), Ace of spades (1980), Iron fist (1982) i el directe No sleep ‘til Hammersmith (1981), sens dubte la demostració de força més gran de Motörhead. En un temps dominat per l’imperi de les guitarres, Lemmy Kilmister va construir la personalitat de la banda a partir de riffs de baix, la urgència rítmica i la saturació del so. Això, a més de l’actitud, va inspirar pràcticament totes les generacions metàl·liques posteriors. Després d’un període poc productiu, Motörhead va mantenir-se constant des del 1991, publicant discos més o menys reeixits i perllongant la llegenda de l’home de les patilles bigoti que semblava indestructible.

Lògicament, el grup desapareix amb Lemmy. "Motörhead s'ha acabat. Lemmy era Motörhead. No farem més gires ni publicarem més discos", va assegurar el bateria Mikkey Dee. La banda ha comunicat oficialment la cancel·lació dels seus concerts a Espanya, anunciats per al 4 de febrer a Barcelona i el 6 de febrer a Madrid.

La guerra, el joc dels perdedors i el poder: Motörhead, en tres cançons

‘Bomber’

Una de les obsessions del líder de Motörhead eren les dues guerres mundials. Tan aviat recomanava llibres d’historiadors com Antony Beevor i Cornelius Ryan com mostrava la seva col·lecció de material militar, sobretot de l’exèrcit alemany. “Els dolents sempre porten uniformes millors”, deia Lemmy. La fascinació per l’Alemanya nazi no anava més enllà de l’estètica. Sobre la guerra, en canvi, reflexiona en cançons com Bomber, inspirada en la novel·la homònima de Len Deighton, i en discos com 1916 (1991).

‘Ace of spades’

L’as de piques és la divisa de Motörhead, i aquesta cançó sintetitza tant l’ideari com el dispositiu musical del grup: riff de baix, doble bombo i la guitarra esmolada. “Ja sé que he nascut per perdre, i que jugar és de ximples, però és així com m’agrada”, canta Lemmy en la tornada que incendiava tots els seus concerts.

‘Overkill’

Lemmy explicava que Motörhead no era un grup de heavy metal, sinó de rock’n’roll. Overkill li dóna la raó. Aquesta peça, que habitualment ocupava un lloc de privilegi en el repertori dels directes, és bàsicament un rock’n’roll. Tanmateix, la velocitat de l’execució i la ferocitat del so la transformen en una altra cosa: en Motörhead.