La Mostra d’Igualada s’impregna de preguntes

Igualada“Tot fa mal. Res fa més mal”, pensa ella, i algun crit dissimulat s’escapa des de la platea. Les gotes de pluja repiquen dins i fora de l’Ateneu Igualadí. A l’escenari, la noia no pot aixecar-se i veu com la gent passa pel seu costat sense gairebé ni mirar-la. La protagonista de Diario di un brutto anatroccolo, l’espectacle inaugural de la 29a Mostra d’Igualada, ha tocat fons després d’una vida marcada pel rebuig i la solitud. Quan decideix alçar-se i fer front a les circumstàncies, desenes d’espectadors -la majoria no superen els 12 anys- ho celebren picant de mans i comentant-ho amb el company del costat. És l’efecte que busquen els muntatges d’enguany de la Mostra, que fins diumenge ha programat una cinquantena d’espectacles pensats per creuar la barrera del pur entreteniment i despertar la curiositat i la reflexió del públic.

Aquest fil conductor es fa present, sobretot, en el teatre que s’aixopluga sota l’itinerari pensat per als joves però que, en realitat, s’adreça també al públic adult. Els dilemes que Bombers planta al damunt de l’escenari en són un bon exemple. Dirigit per Jordi Vilà i hàbilment interpretat per Mariantònia Salas i Salvador Miralles, l’espectacle plasma la frustració i la impotència d’una noia amb una lleu discapacitat intel·lectual que ha patit abusos sexuals per part d’un grup de bombers. “Mai vas dir que no volies”, li retreu un dels agressors quan coincideixen abans d’anar a judici. “No sabia que no volia. No sabia que podia no voler”, respon ella, confusa i desolada. Les fronteres relliscoses del consens sexual entre dos adults es fan paleses en una obra contundent que esquiva el to pedagògic per parlar de relacions desiguals, responsabilitats silenciades i mentides vestides de fals amor.

“Tímidament, la Mostra s’està tirant a la piscina. Ha apostat per formats per a joves, que eren els grans orfes del teatre, i impulsa espectacles que deixen de tractar els nens d’estúpids”, afirma el director artístic de Zum Zum Teatre, Ramon Molins. La companyia, una de les habituals de la Mostra, hi porta enguany La gallina dels ous d’or, una història que desemmascara el valor dels diners. Si bé en les propostes per a joves els dilemes afloren com una tempesta, alguns muntatges per als més petits furguen en la curiositat dels espectadors a partir del joc i la sorpresa. Les Bianchis, guardonades fa un parell d’anys amb el premi del públic a la Mostra, estrenen en aquesta edició Les Clink, una història teixida a base de preguntes i respostes. És la segona vegada que trepitgen Igualada durant la principal trobada del teatre infantil i juvenil a Catalunya. “La gran cita és aquí. Per a nosaltres, que veníem del teatre d’adults, va ser la manera d’entrar al sector infantil i poder voltar per molts llocs”, explica una de les membres de Les Bianchis, Queralt Casasayas.

Qüestionar els programadors

Per a les companyies, la Mostra és un aparador per exposar les seves últimes creacions i donar-se a conèixer entre els prop de 700 professionals que visiten Igualada a la recerca d’espectacles. Així mateix, la trobada desplega als programadors un ampli ventall de propostes per bastir els espais escènics que gestionen i, alhora, estar al cas de les noves tendències que aterraran als escenaris catalans aviat. “No podem no venir, aquí hi som tots”, assenyala la directora de LaSala de Sabadell, Eulàlia Ribera, que subratlla que la Mostra es troba en “un bon moment” perquè “té apostes arriscades que fan qüestionar els programadors”. Potser alguns d’ells tornaran als respectius municipis amb idees poc convencionals al cap, com ara convertir un espai qualsevol d’un centre cívic en una fàbrica de dolços mitjançant Xocolat, de Teatro Paraíso. De la funció d’ahir a la tarda de la Mostra, el públic va sortir-ne somrient amb els nassos i les galtes empastifades de xocolata.