Molt Morrissey però pocs Smiths

BarcelonaA les pantalles, una sèrie de toros envestien uns quants toreros i part del públic aplaudia cada vegada que un dels animals enganxava un matador. La situació exemplificava molt bé la controvèrsia que aixeca Morrissey. Defensor dels animals, misantrop, diuen que xenòfob, però sobretot exlíder dels Smiths, un grup que fa trenta anys defensava un ideal romàntic, el del rock de guitarres, cultivat i proletari com a eina per obrir-se pas enmig d’un món mesquí que s’assemblava molt, massa, al nostre. I, trenta anys més tard, un públic fidel encara està a disposat a pagar 50 euros per veure’l, perquè costa molt que vingui a tocar i perquè, caram, va ser el cantant dels Smiths.

Un ‘setlist’ fluixet

El fet que la discografia de Steven Patrick Morrissey en solitari està molt per sota del llegat dels Smiths és una cosa àmpliament acceptada. Per tant, no cal estranyar-se que la gent sortís un pèl decebuda del concert del dia abans, a Madrid, per la poca presència de peces dels Smiths al repertori. A Barcelona, el repertori va ser molt semblant i es va basar sobretot en el seu últim disc, World peace is none of your business (2014). Només el fet d’avançar How soon is now va compensar un setlist que sí, per què no dir-ho, va resultar més fluixet del que podria haver sigut. Perquè temes com The bullfighter dies i Earth is the loneliest planet, dels més representatius del nou disc, no tenen la força que promet el contingut més polític de les seves lletres.

Però Morrissey, que va alternar el seu vessant més rocker amb cançons més a l’estil crooner, va demostrar un magnífic estat de forma pel que fa a la veu, i desmentia així que els seus problemes de salut (feia pocs dies que havia explicat a la premsa que li havien hagut de raspar teixits cancerígens fins a quatre vegades) poguessin afectar negativament la seva actuació. Tot el contrari. Des de la potent arrencada amb The Queen is dead (il·lustrada amb les fotos de la reina aixecant els dits del mig de cada mà), el de Manchester va oferir un xou compacte, perfectament escudat per uns mercenaris de luxe uniformats com si es tractés d’un equip de futbol: el guitarrista Jesse Tobias, coautor d’algunes de les noves composicions, havia passat fugaçment pels Red Hot Chili Peppers, i el bateria Matt Walker, pels Smashing Pumpkins de Billy Corgan.

Sense grans parafernàlies escèniques (només alguns leds i imatges fixes), el concert va transcórrer amb pas ferm. Encara va oferir una altra peça dels Smiths amb Meat is murder, i Morrissey, animat i comunicatiu, es va permetre fer broma amb l’Ebola per presentar Neal Cassady drops dead. Una mica menys d’una hora i mitja que va finalitzar, als bisos, amb l’Everyday is like sunday, potser el tema més conegut de la seva carrera en solitari.