Morrissey contra la generació 'selfie'

BarcelonaEntro a Razzmatazz a l’hora que en teoria comença el concert. Tots sabem que els concerts no comencen puntuals però, com a mínim, Steven Patrick Morrissey ha preparat un petit aperitiu per fer més amable l’espera i es comença a projectar una selecció eclèctica de vídeos: Ramones, Visage (segurament amb la millor cançó de totes: Fade to grey), un senyor ballant flamenc. Una mica de tot. En una de les cançons apareix un cartell de “Margaret Thatcher is dead”. Aplaudiments. Té tota la pinta que Morrissey es va passar una nit de diversió baixant-se els vídeos de YouTube i composant la selecció. Després venen imatges de gent llegint poemes. Xiulets. Potser tu ets un lletraferit, Steven, però nosaltres volem música.

Comença el concert com s’ha de fer: amb llum blanca, sense efectes sorpresa i sortint a saludar abans de començar a cantar. Arrenca amb ‘Suedehead’, justament una cançó que els incondicionals havien trobat a faltar en la darrera visita de Morrissey, fa només mig any. Entrega total des del primer minut. Posar les entrades a 55 euros com a mínim et garanteix que els que hi hagi seran incondicionals. Acte seguit, la cançó que dóna nom al seu últim disc: ‘World peace is none of your business’. Pot ser que Morrissey sigui l’artista que millor titula els discos i cançons?

Morrissey no vol viure del passat i canta fonamentalment temes de la seva etapa en solitari, tal com ja va fer a l’últim concert. És una llàstima per a seguidors com servidor, que el que bàsicament voldríem és un karaoke per cantar les cançons dels Smiths fins al desmai. És el reaccionari que tots duem a dins. En realitat, és d’agrair que aquest senyor que d’aquí quatre anys en farà 60 intenti no viure de rendes a l’estil Rolling Stones.

Sobrat de carisma, Morrissey no necessita moure’s més d’un parell de passos a esquerra o dreta per omplir l’escenari. La magnífica ‘First of the gang do die’ inicia un seguit de cançons dedicades a la mort, com ‘The bullfighter dies’ i ‘One of our own’. L’últim tema d’aquesta sèrie és ‘Meat is murder’, on Morrissey mira de sensibilitzar el públic sobre la crueltat de menjar carn. Mentre canta, projecta desagradables imatges d’animals degollats en escorxadors. Quan l’espectador ja no sap quina cara posar davant de l’esbudellamenta, s’hi projecta el missatge: “Quina excusa tens ara?” Si els U2 t’intenten sensibilitzar sobre Àfrica, Birmània o la coexistència entre religions, la causa de Morrissey es diu vegeteranisme. Potser això no t’impedeix polir-te un frankfurt a la sortida, però a la gent nascuda abans dels 90 ens agrada una mica d’aquest 'postureo' abans que la buidor de la generació 'selfie' denunciada per Damon Albarn.

Després de ‘Meat is muder’, i una hora i mitja després de l’inici del concert, la banda se’n va de l’escenari. Poc després hi torna per al bis, que és tan fugaç com brillant. Morrissey apareix amb una camisa nova i seca i canta ‘Every day is like Sunday’ en total comunió amb els espectadors. Cap al final, deixa que un noi de la primera fila pugi a l’escenari. S’abracen i el noi torna al seu lloc, entre el públic, posant-se una mà al cap com si hagués tocat Jesucrist. S’acaba la cançó i Morrissey s’estripa la camisa, la tira al públic i se’n va mig nu. Fi del concert. Crack.