Morad, de la plaça a l’Estadi Olímpic

BarcelonaEncara no fa tres anys que el videoclip de Lo que quiera va pujar a YouTube. La càmera d’Ivan Salvador es movia entre els blocs del barri de la Florida i el parc de les Planes filmant la colla d’un jove nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 1999 que portava uns mesos fent cançons sota la influència del hip-hop francès. Era Morad, un mec de la rue (un marrec del carrer) de família marroquina que tirava versos sobre la seva vida a la Florida. Ara és un artista que exhaureix les entrades allà on actua, com ha passat en el concert que farà aquest dissabte a l’Estadi Olímpic dins del Share Festival. També és un artista que rep la visita d’estrelles com el raper francès Rim’K, que ha estat a la Florida per filmar el videoclip de Papel, un tema en què col·labora Morad. I sobretot és el pal de paller d’una escena vivíssima que aplega altres marrecs del carrer com Beny Jr, que fa uns mesos ha debutat amb un disc produït per El Guincho.

Per a Morad, Beny Jr i molts altres adolescents i joves, els carrers, les places i els parcs no són un espai estigmatitzat ni el lloc on han quedat desplaçats, sinó un territori de socialització fonamental, com ha passat abans amb altres generacions criades en perifèries geogràfiques i/o existencials. El primer disc d’Estopa oferia una panoràmica sobre la vida en un barri de Cornellà. Moltes cançons de Jimmy Cliff eren una guia de primera mà per entendre quin pa s’hi donava a Kingston. El brogit de la C-17 que esquinça el Vallès ressonava en la poètica La Troba Kung-Fú. El cor de Marsella bategava en les rimes d’IAM, com el de Tolosa ho feia en les de Zebda. I ara és la Florida la que ressona en les cançons de Morad, peces com les del disc M.D.L.R., produït amb Steve Lean (Pxxr Gvng), que connecten amb una generació prou trinxada per crisis i precarietats diverses que entén com és de genuí tot el que explica: perquè no juga a estilitzar la marginalitat ni ven històries d’èxit i brilli-brilli. 

Molt lluny queda la temporada que va passar en un centre de justícia juvenil quan tenia 12 anys. La música, admet Morad, l’ha ajudat a estar més tranquil. Però no amaga la realitat en relats de redempció com els que agraden als que es miren la nova internacional dels blocs des de la distància. En les cançons, sovint travessades per la solidaritat de barri i l'amor familiar, no defuig els relats de confrontació amb la policia, ni el retrat de la delinqüència de supervivència ni les històries en què desafia les estructures educatives. Una cançó com Profesoressegurament és injusta amb els educadors que fan tanta feina on més necessària és, però també és un toc d’alerta sobre un sistema imperfecte que hauria de dedicar més recursos a acompanyar alguns marrecs del carrer.