Víctor Nubla, caçador de dromedaris
Mor el músic i escriptor barceloní cofundador del grup Macromassa i de Gràcia Territori Sonor
BarcelonaEn realitat, Víctor Nubla (Barcelona, 1956-2020) no era el seu nom real. Tanmateix, això mai va tenir cap importància. El vaig escoltar abans de conèixer-lo, quan era un dels fidels seguidors del seu programa a Ràdio Pica. Me’l va presentar un amic comú, l’enyorat Toni Ignorant (1956-2019), en el Bar Canigó del seu barri de Gràcia. En aquell moment no sabia que aquell homenet de mirada inquieta, atrafegat sempre en projectes fantàstics, era una de les figures més potents de la música experimental d’aquest país.
Víctor Nubla, mort aquest dimarts a Barcelona, es definia a ell mateix com a escriptor, compositor i músic, però en realitat era moltes coses més. Teòric de l’avantguarda, agitador cultural, dissenyador gràfic, polipoeta i un dels pioners de la música industrial, amb el seu soci Juan Crek, amb qui va fundar un dels grups de més llarga trajectòria a casa nostra com va ser Macromassa, que funcionava des de l’any 1976. A més de ser el primer conjunt a autoeditar-se a Espanya, diu la llegenda que el van fundar fent autoestop durant una gran nevada, en una carretera entre Conca i Terol. La llista de formacions i artistes amb què va col·laborar és excessiva, com tot el que ell feia. Va publicar més d’un centenar de discos, sota noms com ara Cuarteto Albano, Secreto Metro, El Consuelo Húngaro, Aixònoéspànic o la mítica Bel Canto Orchestra, amb el seu bon amic Pascal Comelade. A més de compondre música per a espectacles de teatre i de dansa, i bandes sonores de cinema.
En la dècada dels anys noranta vam compartir escenari en moltes ocasions. Havíem treballat junts al Diari de Barcelona fins que, passats els Jocs Olímpics, aquesta ciutat va començar a descobrir el que llavors anomenàvem art alternatiu. Potser molta gent no ho sabia, però en Víctor era un gran gastrònom, a qui li agradava cuinar i menjar. Fruit d’aquella passió va escriure el llibre Cinc receptes amb fetge de rap. També era un gran programador de concerts, com ho va demostrar fundant el festival internacional de música experimental LEM i l’associació Gràcia Territori Sonor, que ha estat un dels projectes més interessants i lliures que ha viscut la ciutat en les darreres dècades.
Totes aquestes activitats en Nubla les compaginava amb la literatura, que en aquest segle XXI havia esdevingut la seva principal inquietud. Entre els seus llibres publicats figura Màgia tridimensional perenne, El llibre dels bèsties, Cómo caza un dromedario, El regal de Gliese, El viaje secreto de Elidan Marau a través del mar de leche o Les investigacions del cap Pendergast. Aquest passat mes de novembre li havia de presentar el seu darrer llibre, Metal·lúrgia (Males Herbes, 2019) a la llibreria Taifa, escrit després d’una operació de genoll. Aquell acte no el vaig poder fer, perquè el mateix dia es va morir la meva mare. Potser per això aquella reflexió humorística sobre l’explotació laboral, protagonitzada per unes divertides dragones, m’ha quedat al cap.
Com a poeta, havíem col·laborat en diverses ocasions. Vam expandir l’univers Pérez, del text Los hechos Pérez, actuant unes quantes vegades junts, Accidents Polipoètics i Macromassa. A la mort del meu soci, Rafael Metlikovez (1964-2017), el va substituir en Martí Sales. Amb en Nubla vam coincidir per darrera vegada aquesta passada tardor, en el concert de comiat d'en Pascal Comelade. Allí vam dir d'acabar les tasques Pérez al llarg d'aquest any. Sabia que duia uns dies fotut, ingressat a Sant Pau. Fins que l'amic comú Martí Sales em va comunicar la seva mort. Descansa en pau, company.