Mor el poeta valencià Francisco Brines, l'últim premi Cervantes

BarcelonaJa no va poder recollir el premi Cervantes de la mà dels reis en l'acte protocol·lari del dia de Sant Jordi a causa del seu fràgil estat de salut. Francisco Brines el va rebre fa només 8 dies a casa seva, a la finca Elca -espai mitificat de la infantesa que apareix en molts dels seus poemes-, a Oliva, on havia nascut el 1932, rodejat de tarongers. L'endemà ingressava a l'Hospital de Gandia per ser intervingut d'una hèrnia i finalment aquest dijous l'últim premi Cervantes i un dels darrers representants de la Generació dels 50 ha mort als 89 anys. Ha marxat pocs dies després d'un altre premi Cervantes d'aquella mítica generació -la de Juan Goytisolo, Gloria Fuertes, José Ángel Valente i Jaime Gil de Biedma- i que, com ell, no havia conreat la poesia social, José Manuel Caballero Bonald, que a més va ser veí seu a Madrid. En els seus últims instants, rodejat de la família més íntima, Brines ha demanat un paper i un bolígraf per escriure unes últimes paraules: "Us estimo", segons ha revelat el president valencià Ximo Puig.

Francisco Brines era un poeta mediterrani, un poeta lluminós, malgrat que afirmava que tota la seva obra era "una extensa elegia". Quan va rebre el premi, va dir a l'ARA: "Soc tan humil com la meva poesia. El primer que he fet quan m'ha trucat el ministre Rodríguez Uribes ha estat pensar en la meva mare. Tant ella com el pare, que era empresari del sector taronger, van respectar la meva vocació d'escriure des que era petit. La seva lliçó de tolerància m'ha acompanyat sempre". Justament aquesta humilitat i mestria li reconeixien a ell generacions d'autors més joves, com Carlos Marzal, Vicente Gallego i la poeta Àngels Gregori, que des de fa uns mesos dirigeix la fundació que porta el nom del poeta, que l'acomiadava a través de les xarxes.

Llicenciat en dret, filosofia i lletres i història, lector de literatura espanyola a la Universitat de Cambridge i professor de castellà a la Universitat d'Oxford, Francisco Brines va publicar Las brasas el 1959, on, tot i la seva joventut, ja hi explorava el que seria un dels seus temes principals, el pas del temps i la pèrdua. L'enyor de la joventut i la memòria, la naturalesa i l'hedonisme, el lament i la vitalitat també són presents en la seva literatura. Ha rebut tots els guardons. El Premio de la Crítica va arribar amb Palabras a la oscuridad (1966) i el Nacional de literatura el 1986 per la seva gran obra, El otoño de las rosas. El 1999 va rebre el Premio Nacional de les lletres i el 2019 l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Altres títols destacats són La última costa (1995) i el més recent Desde Elca (2020), una antologia en la qual treballava des de feia dues dècades.

En un poema que va recitar al Palau de la Música durant el festival Barcelona Poesia el 2016, Mi resumen, deia: "«Como si nada hubiera sucedido»: / este es mi resumen y está en él mi epitafio. / Habla mi nada al vivo / y él se asoma a un espejo / que no refleja a nadie".