Mor Terry Jones, el fundador dels Monty Python que va brillar darrere les càmeres

BarcelonaTerry Jones, un dels membres fundadors dels Monty Python i director de les pel·lícules més memorables del grup de còmics, ha mort aquest dimecres als 77 anys. Com a membre dels Monty Python, Jones va canviar la història de l'humor en la televisió i el cinema, primer amb la sèrie Monty Python's Flying Circus i després com a codirector d'Els cavallers de la taula quadrada i director de La vida de Brian i El sentit de la vida, clàssics moderns de la comèdia cinematogràfica.

L'aportació de Jones dins del grup no es limitava a la direcció de les pel·lícules, sinó que també escrivia i actuava. Nascut a Colwyn Bay, al País de Gal·les, l'1 de febrer del 1942, Jones va estudiar a Oxford, on va coincidir amb un dels futurs Pythons, Michael Palin, a la companyia de comèdia universitària Oxford Revue. Ell i Palin van formar la facció Oxford dels Pythons, que promovia un humor més conceptual i visual que el dels tres membres formats a Cambridge, Eric Idle, John Cleese i Graham Chapman, que practicaven un estil de comèdia més verbal i satírica. La barreja de les dues tradicions còmiques va cristal·litzar en la televisió britànica: Jones va coincidir amb altres futurs Pythons en programes com Do not adjust your set i The Frost report abans de fundar el grup el 1969 amb la primera temporada de Monty Python's Flying Circus.

Jones va ser decisiu a l'hora de conferir a la sèrie la seva revolucionària estructura, sense cap fil conductor aparent, saltant d'esquetx en esquetx amb idees xocants i fugint del tradicional acudit final del gag. Una de les especialitats de Jones en la sèrie era aparèixer disfressat de dona gran i emprenyada, un tipus de personatge histriònic que brodava amb la veu aguda. Tampoc era estrany que Jones hi aparegués despullat o en paròdies salvatges com la del concurs Resumeix Proust, en què els concursants havien de resumir A la recerca del temps perdut en 20 segons. A Jones, que era un apassionat de la història medieval i un dels Pythons més cultes, li agradava utilitzar referents històrics o d'alta cultura en contexts irreverents. El 2004 el van nominar a un Grammy per la sèrie documental Terry Jone's medieval live i també va escriure sobre la rivalitat entre Geoffrey Chaucer i el bisbe Thomas Arundel.

Dirigint els Pythons

El final de Flying Circus va obrir per als Pythons les portes del cinema i va permetre a Jones debutar com a director –a quatre mans amb Terry Gilliam- d'Els cavallers de la taula quadrada (1975), un projecte alimentat per la seva dèria medievalista. Aquesta paròdia feréstega i anàrquica dels mites artúrics i l'imaginari medieval va donar pas a la seva pel·lícula més polèmica, La vida de Brian (1978), una brillant sàtira del cristianisme i el cinema bíblic protagonitzada per un Jesucrist de segona fila, el Brian. En la seva línia, Jones es va reservar el paper de la poc virginal mare del Brian. Plena de gags memorables i moments de geni, la pel·lícula va ser atacada pels sectors fonamentalistes i prohibida en alguns llocs. "La pel·lícula no anava del que va dir Jesús, sinó de la gent que el va seguir, els mateixos que es van passar els següents dos mil anys torturant i matant-se perquè no es posaven d'acord en el que Jesús havia dit sobre l'amor i la pau", argumentava ell.

Jones també va dirigir l'ambiciós adeu cinematogràfic dels Python, El sentit de la vida (1983), en què ell també feia un petit paper: el del senyor Creosote, que s'atipa de menjar fins que acaba explotant, un dels moments més excessius i grotescs de la història del cinema. Però la carrera com a director de Jones no va acabar amb Monty Python: el 1987 va portar al cinema la vida de la madame Cynthia Payne a Serveis molt personals i dos anys després va tornar a la sàtira burlesca amb Erik, el viking, una paròdia dels mites nòrdics del Ragnarök amb Tim Robbins com a guerrer viking amb mala consciència. No era estrany que algun dels seus companys de Monty Python actuessin en les seves pel·lícules, com van fer Cleeese, Palin i Idle a El vent en els salzes (1996), adaptació del relat infantil de Kenneth Grahame.

La seva última pel·lícula va ser Absolutament tot, una comèdia fantàstica sobre un professor amb el poder per fer realitat qualsevol desig que va portar el 2015 Jones al Festival de Sitges, on van lliurar-li el premi d'honor Màquina del Temps. La pel·lícula va incloure les veus de tots els seus companys de Monty Python –tret de Chapman, que havia mort el 1989–, amb els quals s'havia reunit un any abans per fer un grapat d'actuacions teatrals a Londres. Aleshores Jones ja va tenir problemes per recordar els seus diàlegs i va haver de recórrer al teleprompter. Poc després s'anunciava que tenia demència frontotemporal, que l'afectava en el llenguatge i en la conducta social. "Ell sempre va ser conscient del diagnòstic i, de fet, parava la gent pel carrer i els deia que tenia demència –explicava el 2018 el seu amic Palin–. És cert que la seva demència afecta les inhibicions, però és que, en primer lloc, el Terry ja era una persona molt desinhibida".