Mor Stan Lee, el pare del superheroi modern

BarcelonaPocs autors de qualsevol àmbit han tingut més transcendència en la cultura popular que Stan Lee, el guionista que va establir els fonaments de l’univers Marvel i va crear el còmic de superheroi modern. Lee, que ahir va morir als 95 anys, no va fer ell solet aquesta gran feina, sinó que va comptar amb l’ajuda de dibuixants excepcionals, creadors extraordinaris com Jack Kirby i Steve Ditko. És difícil imaginar l’univers Marvel sense ells, però és impossible concebre’l sense la visió de Lee, sense la seva imaginació desbordant ni la seva gran productivitat. Les creacions de la seva era d’or, els anys 60, continuen dominant la indústria del còmic i, en l’última dècada, també l’audiovisual: Spiderman, Iron Man, Thor, Hulk, Daredevil, els X-Men, els Quatre Fantàstics... No són només personatges estrafolaris amb uniformes coloristes i poders fantàstics, sinó fites de la cultura pop, un panteó imbatible de mites moderns que, sis dècades després de ser creat, continua brillant amb força enlluernadora.

I, tot i això, aquesta història triomfal va començar de la manera més humil, quan el jove Stanley Leiber va aparèixer a principis dels anys 40 a les oficines de l’editorial Timely, la futura Marvel, on el seu oncle treballava com a gerent de vendes. La mare de Stanley li havia demanat que trobés feina al noi, que volia ser escriptor. Després d’unes setmanes buidant cendrers i netejant el terra, li van donar la primera oportunitat: escriure un relat sobre el gran personatge de l’editorial, el Capità Amèrica. Leiber va firmar el text amb el pseudònim de Stan Lee: no volia que els seus treballs en un gènere tan desprestigiat com el còmic comprometessin una futura carrera d’escriptor 'seriós' que, evidentment, no va arribar mai.

Quan Lee tenia 18 anys, el propietari de l’editorial, Martin Goodman, el va nomenar editor de la línia de còmics, però amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial Lee es va haver d’allistar a l’exèrcit. A la tornada, els còmics de superherois havien començat a passar de moda. Lee havia arribat al món dels superherois durant el seu auge, però la inèrcia del mercat els va anar esborrant del mapa editorial fins que el 1961, quan Timely publicava sobretot històries romàntiques, sobrenaturals i de monstres, el guionista es va empescar un nou còmic de superherois a petició de Goodman, que s’ensumava el retorn del gènere.

La primera pedra

El resultat va ser el primer número d’Els Quatre Fantàstics, el quilòmetre zero del superheroi modern, que va dibuixar Jack Kirby. Ell i Lee van posar la primera pedra d’un nou concepte de superheroi: més dinàmic i realista, amb personatges imperfectes i torturats que combinava escenaris reals (la ciutat de Nova York, el nou paisatge superheroic canònic) i la fantasia més desacomplexada. L’èxit va ser immediat i Lee en va captar de seguida els motius: els còmics de superherois havien sigut sempre un producte infantil, però amb un xic de sofisticació i d’atreviment també els podien llegir adolescents i fins i tot universitaris.

L’èxit d’Els Quatre Fantàstics va obrir la porta a nous personatges i sèries. Així, en cosa de dos o tres anys, Lee va anar creant l’un rere l’altre els herois que continuen definint l’univers Marvel avui dia. La seva creativitat va ser una de les claus, però també l’olfacte a l’hora de detectar el talent de col·laboradors com Ditko (sense ell Spiderman no existiria) i la seva visió global del projecte: Lee va ser un guionista enginyós i atrevit, amb un estil que va marcar època, però la seva genialitat es va posar de manifest sobretot en el seu vessant com a director editorial. Per assumir totes les tasques, la coordinació de les sèries i l’escriptura, Lee es va empescar una fórmula que acabaria marcant, per bé o per mal, la indústria del còmic: el mètode Marvel, segons el qual el guionista explicava al dibuixant l’argument de la història a grans trets i després deixava a les seves mans la narració gràfica de la història. Amb el dibuix acabat, Lee omplia les bafarades amb els seus característics diàlegs grandiloqüents i hi afegia algun text de suport. Tanta llibertat deixava als dibuixants que un dels seus personatges favorits, Silver Surfer, el va descobrir un dia quan Jack Kirby va entregar-li les pàgines d’un número d’Els Quatre Fantàstics on al dibuixant li havia semblat adequat introduir un surfista galàctic com l’herald del temible Galactus.

Una figura mediàtica

Stan Lee també va introduir en els còmics una nova manera de relacionar-se amb els lectors, gràcies a uns editorials escrits sempre amb un estil jovial i desenfadat que trencaven la barrera amb els joves aficionats dels superherois. De fet, Lee és en part responsable de la cultura del fan, que ell va alimentar per aconseguir que els lectors s’identifiquessin amb l’editorial més enllà dels personatges. En aquest sentit, potser una de les seves grans creacions és ell mateix: Stan Lee es va convertir aviat en una marca més de Marvel, un abanderat del còmic de superherois que feia gires per universitats i convencions, apareixia als mitjans de comunicació i fins i tot gravava discos. A finals dels 60 es va anar desprenent de moltes de les seves responsabilitats com a guionista i editor, i va mantenir només aquells títols pels quals sentia una estimació especial, com ara Spiderman i Els Quatre Fantàstics.

Des dels anys 70, el paper de Lee a Marvel va quedar pràcticament reduït a ser l’ambaixador de l’editorial, però també era responsable d’impulsar les possibles adaptacions al cinema de les seves creacions. Era el seu somni: que els personatges transcendissin el còmic i conquerissin la cultura popular. I van ser necessaris molts intents frustrats per aconseguir-ho, moltes produccions mediocres de sèrie B fins que l’estrena del primer Spiderman el 2002 va inaugurar l’era dels superherois cinematogràfics que vivim des d’aleshores. Lee ja estava retirat i era una figura venerable, però va veure el seu somni fet realitat; i no només el va contemplar, també va participar-hi fent un petit cameo en totes les pel·lícules de personatges Marvel. La mort de la seva dona Joan l’any passat va ser un cop dur per a ell que, sumat a una pneumònia, problemes econòmics i unes poc creïbles acusacions d’assetjament sexual, va posar una nota final agredolça a una vida de llegenda.