Mor el professor Molas, arquitecte del cànon literari

BarcelonaJoaquim Molas, mort aquest dilluns a la nit als 84 anys, ha dedicat més de cinc dècades a l’estudi i a la divulgació de la literatura catalana, ja fos a través d’assajos, articles, en el vessant com a professor universitari i també com a arquitecte de col·leccions de gran abast, com ara Les Millors Obres de la Literatura Catalana. Nascut l’any 1930 a Barcelona, Molas ha sigut un dels protagonistes actius, activíssims, en la recuperació de la cultura en llengua catalana de la segona meitat del segle XX.

Paral·lelament als estudis de filologia romànica a la Universitat de Barcelona i a l’escriptura d’una tesi sobre el poeta medieval Lluís Icart, Joaquim Molas va entrar en contacte amb les xarxes privades que van permetre que la cultura en llengua catalana sobrevisqués durant els anys de màxima repressió franquista. “Després del desconcert inicial, la cadena es va començar a refer -recordava Molas el 2012, en una entrevista a casa seva-. Es va passar de les tertúlies i les trobades amb escriptors de la dècada dels anys 50 a l’obertura de la dècada dels 60. La consigna «O sortim al carrer, o ens morim d’asfíxia» va fer fortuna”. Amb l’aparició d’Edicions 62, el català va eixamplar fronteres. “Va ser una experiència cultural decisiva, una de les més importants que he viscut -assegurava-. És fruit dels anys 60 però alhora els influencia”.

Joaquim Molas va apostar pel realisme històric, materialitzat en l’antologia a quatre mans amb Josep Maria Castellet Poesia catalana del segle XX. “Per a mi, el realisme històric representa aquella època. Va ser un moviment no només poètic, sinó general: editorial, teatral i literari. Però el sistema es va esgotar en pocs anys”.

L’any 1969 Molas es convertia en catedràtic de llengua i literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i començava una nova etapa. “Una cosa és parlar de literatura, l’altra és ensenyar-la -deia-. M’hi vaig començar a trobar quan donava classes per als Estudis Universitaris Catalans, però va ser quan vaig entrar a la universitat que em va tocar fer els meus propis manuals. Això tenia una gràcia extraordinària, però també feia la sensació que no arribaves mai al final”. D’aquests anys daten assajos com Una cultura en crisi. Notes d’aproximació (Edicions 62, 1971) i Lectures crítiques (Edicions 62, 1975) i La literatura catalana d’avantguarda. 1916-1938 (Fundació Bosch, 1983). També la fundació de la revista de literatura Els Marges el 1974, encara activa, l’estreta col·laboració amb Serra d’Or i, més endavant, en revistes com L’Avenç i diaris com La Vanguardia, El País i l’ Avui.

A la dècada dels 80 Molas va tenir l’oportunitat de fer “una gran antologia de la literatura catalana” a Edicions 62. La col·lecció resultant, Les Millors Obres de la Literatura Catalana, va tenir una gran difusió i una repercussió directa en els plans d’ensenyament d’aquells anys. “La col·lecció era, en bona part, resultat de l’experiència docent. Si una obra podia ser llegida per tres o quatre promocions podies pujar-hi de peus: funcionava”, explicava el professor Molas, que també va treballar a la part contemporània de la Història de la literatura catalana d’Ariel.

No es va jubilar fins al 2000, després de passar els últims divuit anys a la Universitat de Barcelona. Ja retirat, va participar en l’edició de Proa de Totes les obres de Jacint Verdaguer, feta amb Isidor Cònsul i publicada entre el 2002 i el 2006. L’arquitecte del cànon literari català deixa unes memòries inèdites i una llarga rècula d’alumnes, entre els quals hi ha Jordi Castellanos, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig i Pilar Rahola.