BarcelonaLa figura bondadosa i entranyable del pintor Alfons Borrell (1931-2020) contrastava amb la càrrega existencial, dramàtica i radical de la seva pintura, com es va poder veure fa pràcticament un any al dinar de presentació del llibre de la temporada d'Amics del Liceu, que li van encarregar les obres per acompanyar els textos de les òperes de la temporada. “La música no m’agrada escoltar-la, sinó sentir-la”, va dir. Alfons Borrell ha mort aquest dimarts al seu domicili de Sabadell de manera sobtada, segons informen fonts pròximes a la família. Li acabaven de portal al taller els quadres de la seva última exposició a l'Acadèmia de Belles Arts de la seva ciutat. Tenia programada una exposició al Museu de Montserrat per al 2021, però el covid i la davallada de visitants ha alterat les previsions. El museu segueix tancat i la mostra s'ajornarà com a mínim un any, segons infomen fonts del museu. "Recordo amb afecte la primera visita a casa seva, com m’ensenyava a veure, assegut a la seva butaca, els matisos del verd dels arbres o la fugacitat del vol d’un ocell", recorda l'historiador i comissari de la futura mostra, Bernat Puigdollers. "Em va semblar que ho observava tot de manera immersiva, de la mateixa manera que cal observar una obra de Borrell, deixant-se endur cap a les seves profunditats, fins el límit de la consciència, sensitivament. La reflexió al voltant de l’espai jugava en la seva obra un paper fonamental que posava en un perfecte equilibri l’infinit i el límit, l’ordre i el caos, però no només en un sentit formal, també des d’un punt de vista molt més profund". La mostra havia d'incloure un gran mural que malauradament l'artista no ha pogut arribar a pintar.
"Sempre va ser un artista molt discret, de treballar al taller, molt íntimament", diu la galerista de la galeria Joan Prats Patrícia de Muga, que representa Borrell des de fa dècades. Precisament el va ajudar a muntar l'exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. "És un artista d'una radicalitat i d'un rigor que no són fàcils de trobar, és un artista singular", subratlla. De Muga recorda un detall de les obres de Borrell que fa pensar com estaven lligades a la seva existència i al seu sentiment del pas del temps: no tenen títol, però sí que estan datades amb el dia que les va acabar. "Ha treballat fins a l'ultim moment i les seves últimes obres transmetien també la seva energia", explica. Entre les seves grans obres hi ha pintura monumental a l'Ateneu Barcelonès. "Al llarg del temps l'obra d'Alfons Borrell anirà tenint més repercusió perquè és d'una gran coherència, si mires els seus dibuixos, que n'hi ha molts d'inèdits;. Segurament és un dels cims de la pintura abstracta del nostre país, al costat de Tàpies, Ràfols Casamada i Hernández Pijuan, però des d'un punt de vista més pur, més net, sense referències literàries o paisatgístiques", explica l'espcriptor i comissari Manuel Guerrero.
"La seva discreció no l'ha posat en la primera línia des del punt de vista canònic, però la seva aportació pictòrica és del més gran que hi hagut en l'art català", afirma Vicenç Altaió, poeta, traficant i president de la Fundació Joan Brossa. "De la gent que treballa en el camp de l'abstracció –explica– Borrell és qui més va portar a l'extrem els límits de l'espai pictòric. És un treball rigorós que està eixamplat per l'emoció lírica a través de la recerca de colors i la captació de l'instant. En ell s'hi suma la recerca dels límits, amb el mínim d'expressió pictòrica i l'emoció a través del color, sense cap retòrica". També subratlla que, més que el blau, els colors terrosos i el verd, aquest últim evocador de la natura, el color que més el va inspirar va ser "el de la erra de Rosa", fent referència a la seva dona, que va morir el 1988.
D'Hermen Anglada Camarasa a l'abstracció
La formació d'Alfons Borrell va començar als anys 50 amb Hermen Anglada mentre feia el servei militar a Mallorca i va continuar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, però a mitjans d'aquella mateixa dècada va abandonar la figuració per una abstracció a la qual es va mantenir fidel, al marge de modes i capelletes, gràcies, en part, al fet que la professió de rellotger li va permetre pintar sense pressió econòmica. Va formar part del Grup Gallot el 1960. Aquell mateix any el crític Alexandre Cirici Pellicer el va convidar a participar en l’exposició inaugural del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona a la cúpula del Cinema Coliseum. Una dècada després Borrell va participar en la creació de la Sala Tres de Sabadell, i el 1978 va formar part de l’exposició Seny i rauxa. 11 artistes catalans al Centre Georges Pompidou de París. "La seva obra va tenir una bona acollida al Japó i els Estats Units", diu Guerrero.
Maria Lluïsa Borràs va ser una de les primeres comissàries que van escriure sobre la seva obra i la va posar en relació amb la pintura nord-americana contemporània. “Hi ha dues menes de pintors: els que pinten el que veuen i els que són ells mateixos pintura. Jo m’identifico amb aquests últims”, va dir l’artista amb motiu de la gran exposició que la Fundació Joan Miró li va dedicar fa cinc anys, comissairada pel seu gendre, Oriol Vilapuig, també artista; posterior a la de la Tecla Sala (2006) i el Museu d’Art de Sabadell (2007). "A diferència d'altres artistes, no era un intel·lectual, era un artesà, venia del món de la mecànica, de la rellotgeria, i això fa que la seva pintura tingui un origen diferent al d'altres artistes més acadèmics i més intel·lectuals. Alfons Borrell era un gran intiutiu i això fa que la seva abstracciò sigui tan especial i radical, perquè portava la seva emoció íntima fins a les últimes conseqüencies", explica Guerrero. "L'exposició a la Tecla Sala va ser molt important perquè hi ha va poder exposar obres de gran format i la de Fundació Joan Miró li va fer molta il·lusió perquè era un dels seus referents", explica.
"En els seus inicis vam ancorar Borrell en una experiència extravagant com va ser el Grup Gallot, que mostra que s'havia arribat a una consciència plena de la pintura abstracta i del gestualismen i en els més intel·ligents d'aquest grup, entre els quals hi és ell, els va replantejar què vol dir pintar i la responsabilitat de l'artista a l'hora de crear més imatges", afirma Àlex Mitrani, conservador d'art de postguerra del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). "Encara que no va ser aparentment un artista teòric, sí que tenia un rigor i una evidència reflexiva molt grans, i això el va portar a una pintura que pràcticament desapareixia. A partir d'això va fer el procés, perquè ell té aquesta pulsió cròmatica molt intensa que el fa particular, i ell mateix es reconstrueix per a si mateix la possibilitat de fer una pintura que es planteja la qüestió de l'espai, de l'expressió, un territori que és estrictament pictòric, una mica com passa amb Rothko. Ens porta a una sensualitat exigent, que no és fàcil traduir en paraules i que és molt experiencial", explica.
L'estima dels artistes més joves
Alfons Borell va ser molt estimat per artistes més joves, entre els quals hi ha Perejaume, Jordi Alcaraz i Albert Perelló, que va ser el comissari de l'exposició que la Fundació Vila Casas li va dedicar el 2011. "Per a la nostra generació, oberta a llenguatges molt heterogenis, artistes com Perejaume, jo mateix i el nucli de Sabadell, on hi ha la professora Pepa Balsach; el visitàvem sovint", recorda Altaió. També va ser cabdal, i es pot pensar que paradoxal, perquè són dos artistes molt diferents, l'amistat que va unir Alfons Borrell i Joan Brossa, que va ser qui el va presentar a la galeria Joan Prats. "Brossa era un antiretòric, i el despullament que trobava en l'obra de l'Alfons el que captivava".
Va ser fonamental en la vida d'Alfons Borell l'empremta que hi va deixar la Guerra Civil, que també va traspuar en la seva obra: la va passar a Blanes, on els seus pares el van enviar per protegir-lo. Un cop acabat el conflicte, va tornar a Barcelona. El 1940 la família es va instal·lar a Sabadell, i per a l'artista va ser un xoc abandonar la vida al camp envoltat de natura i l'estranyesa que li va provocar l'escola franquista. La singularitat de l'art de Borrell ha sigut reconeguda reconeguda però no amb plenitud. "Sí que té un reconeixement a partir dels anys 80 i 90 però sí que és cert que aquest reconeixement no ha acabat d'institucionalitzar-se del tot ni d'entendre's en relació a una constel·lació de l'art de modern de Catalunya, però no és un problema de l'Alfons Borrell sinó un problema que ja coneixem de manca de consideració i articulació del mapa de l'art català contemporani. El fet que es pogués gaudir permanentment en els nostres museus faria que sedimentés en el gran públic", diu Mitrani. "Com que vivia a Sabadell i no era un home de món, en el sentit que no feia vida social com altres, va quedar una mica al marge i fora del focus dels artistes més reconeguts i oficials i en canvi és un dels artistes més purs i lírics de l'abstracció de la pintura catalana", conclou Guerrero.