Mor el pianista Jordi Sabatés, una llegenda de la música catalana

BarcelonaEl pianista Jordi Sabatés ha mort aquest dimarts als 73 anys, segons han confirmat a l'ARA fonts pròximes a la família. Sabatés, nascut a Barcelona el 23 d'octubre del 1948, ha sigut una figura fonamental en la música catalana dels últims cinquanta anys, sobretot en els àmbits del jazz i de la cançó d'autor, però també en altres estils com el rock i la música de cambra. Figura fonamental artísticament i molt estimada per músics i creadors escènics de diferents generacions. Com a músic es va formar al Conservatori Superior de Música del Liceu, i com a físic i a la Facultat de Ciències Físiques de Barcelona, on va exercir de professor de física teòrica.

A finals dels anys seixanta va formar part del grup Om, liderat pel guitarrista Toti Soler, i va participar en l'enregistrament del disc Dioptria de Pau Riba. De seguida va engegar una carrera pròpia al capdavant de Jarka amb fites com Ortodoxia (1971) i Morgue o Berencie (1972). [A Jarka també hi tocava el seu germà, el guitarrista Ricky Sabatés, que va morir el maig del 2021]. Alhora, Jordi Sabatés va compartir discos amb Toti Soler, com el magnífic duet de piano i guitarra publicat el 1973. És de justícia reconèixer el paper de Sabatés i Soler en la construcció d'un llenguatge musical que va alimentar diferents generacions musicals catalanes, tant a l'anomenada època laietana com en la posterior evolució del jazz i de la cançó d'autor.

Un dels millors treballs de la primera etapa de Jordi Sabatés va ser l'àlbum Vampyria (1974), una exhibició de talent a quatre mans compartit amb Tete Montoliu. També són memorables el disc a duo amb Santi Arisa del 1979; Portraits-solituts, un treball amb peces de Frederic Mompou, i meravelles com el directe A través del mirall (1986), amb la soprano Carmen Bustamante i el contrabaixista François Rabbath (contrabaix), i l'àlbum El secret de la criolla (1988), amb el grup de cambra Factor Quàntic. En altres projectes va mostrar la seva admiració per músics com Scott Joplin (The ragtime dance, 1982) i Bola de Nieve (A propósito de Bola de Nieve, 2008).

Paral·lelament, va relacionar-se musicalment amb el cinema, el teatre i la literatura. El mateix 1974 va dedicar un disc a El senyor dels anells, de Tolkien, i va convertir El fantasma de Canterville i El vestit nou de l'emperador en contes infantils per a piano i orquestra. També va posar música a poemes de Màrius Torres, San Juan de la Cruz i Federico García Lorca, entre d'altres, i va compondre la música de les cançons provençals adaptades per Toni Moreno per al disc Breviari d'amor (1982) de Maria del Mar Bonet, una prova més de la saviesa i la versatilitat del músic barceloní. Pel que fa al cinema, es va endinsar en el Nosferatu de la pel·lícula de Murnau (Nosferatu, hacia el vampiro, 1992), va dedicar un disc a Buster Keaton (Keatoniana. Un sueño de Buster Keaton, 1997) i va il·lustrar amb la seva música els films de Segundo de Chomón (Le piano magique, 2011).