Mor Pere Balañà i Abadia: en record d’un bon investigador

El passat 2 de març va morir en Pere Balañà i Abadia, arabista, historiador i bona persona. Després d’un llarg període de malaltia, ens ha deixat als 75 anys. Però, sortosament, ens ha deixat també una obra molt copiosa que, malgrat ser ben primerenca, encara és útil per als que ens dediquem a l’estudi del nostre passat islàmic i a les conseqüències que això va comportar. Al llarg de més d’una quarantena d’articles en tota mena de revistes –tant especialitzades com també d’àmbit local– va anar esbrinant molts aspectes de quan els nostres avantpassats practicaven l’islam o vivien sota govern de musulmans. També va col·laborar en moltes obres col·lectives, i ara mateix tinc notícia d’una quinzena de llibres seus de temàtica molt diversa.

Havent renunciat (de grat o per força) a formar part del col·lectiu universitari (era llicenciat en filologia semítica, en filologia catalana i en història i geografia per la Universitat de Barcelona), va ser professor d’institut i va col·laborar amb totes les institucions –acadèmiques o no– que van sol·licitar el seu saber. Sense prejudicis i gairebé sense repòs, va ser generós amb el seu treball i ajudava els seus col·legues –entre els quals em compto– sempre que ens calia, de vegades sense que ni tan sols se li hagués de demanar.

Atesa la seva doble condició d’arabista i d’historiador, va interessar-se per una gran varietat de temes que van des de la cuina (en col·laboració amb en Josep Garcia Fortuny) a la història événementielle, tal com en deia (Els musulmans a Catalunya. Assaig de síntesi orientativa, 1993; L’Islam a Catalunya (segles VIII-XII), 1997; Llegendes de moros i cristians, 2003), fins a l’estudi dels manlleus de l’àrab al català (Lèxic usual català-àrab àrab-català, 1994, 2005) i de la toponímia del nostre territori (Els noms de lloc a Catalunya, 1990). Tasca complexa i plena de discrepàncies, llançava agosaradament moltes propostes, no sempre encertades, de manera que Coromines fins i tot el va qualificar injustament d’arabòman. Van ser molts els seus encerts: Cirera, Llorac, l’Aleixar, Juneda, Samalús, Saneja, Vilella...

Destaco una excel·lent Bibliografia comentada de l’Islam a Catalunya, molt útil, i amb una malaguanyada continuació, perduda misteriosament i desgraciadament a punt de ser editada, que incloïa mil fitxes més, sovint de publicacions molt difícils de conèixer per la resta d’historiadors.

El meu condol a la família, i especialment a les seves filles, la Raquel i la Glòria.

Descansa en pau, Pere, i compta amb el meu agraïment!