Adeu al pare del pop valencià

BarcelonaEl músic, pintor i dissenyador Pep Laguarda, renovador de la música popular valenciana a mitjans dels 70 amb el mític 'Brossa d'ahir', va morir ahir a València segons va confirmar el seu nebot, Jose Domingo. El valencià va ser una figura enigmàtica, de curta producció discogràfica i trajectòria erràtica, fins al punt que als 80 va tirar la tovallola i es va retirar de la música i dels escenaris (no actuava des del 1989). Però tant se val, perquè Laguarda només va necessitar un disc per capturar l'esperit de la València 'hippy' i firmar la primera entrega de la trilogia fundacional del pop modern valencià, completada després per 'Humitat relativa' (1979), de Remigi Palmero, i 'Cambrers' (1981), de Juli Bustamante.

La carrera musical de Laguarda va començar a finals dels 60 en el circuit amateur del folk i participant en concursos com el de la Casa de Catalunya de València. Ja als 70 forma el grup Pep Laguarda & Tapineria amb Manolo Garrido, Joan Marí, Viven i Pinet, i comença a donar forma a un nou folk valencià que es desmarca de la tradició incorporant sonoritats pop, jazz i psicodèlia però sense perdre la calidesa i l'esperit mediterrani. "És un folk que filtrava tot el que estava passant llavors en la música anglosaxona a través d'una certa joia de viure valenciana", comenta Eduardo Guillot, periodista cultural i programador de la Mostra de València. "Però si 'Brossa d'ahir' ha arribat a ser un disc tan de culte no és per les seves influències sinó per l'actitud de Laguarda a l'hora d'enfrontar-se a la música, amb un cert hedonisme que el connecta directament amb Pau Riba".

Laguarda & Tapineria coincidirien amb Riba a Deià, a Mallorca, on el grup va enregistrar el seu debut a l'estudi de Daevid Allen, fundador dels grups psicodèlics Soft Machine i Gong. "Allò de Daevid Allen va ser una mica esnob –reconeixia Pep Laguarda a l'ARA el 2012–. Ara bé, quan Daevid Allen em va veure arribar amb un guitarra trencada, va al·lucinar". Després d'uns inicis freds, Allen i Laguarda van connectar gràcies al vistiplau de Gilli Smyth, la dona d'Allen, encantada amb la música del grup.

L'àlbum perdut

'Brossa d'ahir' es va publicar el 1977 al segell Ocre i va tenir crítiques elogioses però una distribució escassa. Al cap d'uns anys, les poques còpies de vinil que encara circulaven podien arribar a preus astronòmics, de 400 euros, i un rumor assegurava que Laguarda no existia, que era un invent de Tapineria. Potser per reivindicar-se, el 1979 Laguarda engega amb altres músics la gravació d'un nou disc per encàrrec de Claudi Martí, de la discogràfica Edigsa: 'Plexison impermeable'. "Em van dir que volien una cosa més moderna que pogués sonar a la ràdio", explicava Laguarda. L'eclèctica barreja de gèneres (soul, calypso, rock, funk) i de llengües (hi ha tres temes en anglès) s'allunyava del so de 'Brossa d'ahir'. "En el fons volia fer un disc més pop, potser pròxim al que sonava llavors, però no li va quedar tan rodó, li faltava cohesió interna", opina Guillot.

Tanmateix, el problema de 'Plexison impermeable' no van ser les comparacions. Quan el disc va estar acabat, Claudi Martí va ser acomiadat d'Edigsa i el segell va perdre tot l'interès en el projecte. Quan el 1983 va fer fallida, a més, el màster va desaparèixer. Va caldre un detectiu privat per trobar-lo, però finalment 'Plexison impermeable' es va publicar el 2012 amb Discmedi, que ja havia reeditat 'Brossa d'ahir' el 2004.

Després del part frustrat del segon disc, Laguarda es va allunyar progressivament del negoci musical. Va fundar un estudi de disseny amb Manel Garrido i es va dedicar a la pintura, però sense gaire reconeixement. Mai més tornaria a publicar material nou tot i el prestigi en augment de 'Brossa d'ahir', celebrat pels valencians Maderita o pels reis actuals del pop psicodèlic, Animal Collective. "Va ser eternament reivindicat i eternament de culte –apunta Guillot–. Tenia un cert ressentiment contra el món de la música que li va jugar en contra. I era una persona complicada per a la indústria, sempre anava per lliure. Va entrar a treballar com a tècnic a la televisió valenciana i preferia estar al marge dels homenatges que es feien periòdicament als artistes del seu temps".

Un disc dur maleït

Pau Roca, guitarrista dels grups valencians La Habitación Roja i Litoral, va ser un dels músics que es van interessar per Laguarda durant el seu silenci discogràfic, i fins i tot va intentar gravar un disc amb ell, però no va ser possible. "El Pep em va passar un disc dur que se li havia esborrat –explica–. Em va dir: «Si recuperes el que tinc aquí fem alguna cosa». Allà dins hi havia megues i megues de cançons. Segons ell, prop de 10 discos i tres novel·les. Vaig intentar recuperar la informació amb professionals que s'hi dediquen, però no hi havia res a fer. El màxim que vam poder rescatar van ser les 'cookies'". De tot el material que Laguarda va enregistrar a casa seva durant les últimes dècades Roca només va sentir algunes maquetes gravades en minidisc. Tot i la pèrdua tràgica que representa, la història encaixa com un guant en la mitologia d'un artista brillant però maleït, un geni sense sort.