Mor als 104 anys Oscar Niemeyer, el darrer gran pioner de l'arquitectura moderna

BarcelonaLa nissaga dels pioners de l'arquitectura moderna ha perdut aquest dijous, 6 de desembre, un dels grans noms. L'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer ha mort a causa d'una infecció respiratòria a l'Hospital Samaritano de Rio de Janeiro, on va ser ingressat el dia 2 de novembre per la recaiguda d'un episodi de deshidratació. L'arquitecte, que encara seguia treballant, ja va estar hospitalitzat durant dues setmanes al mateix centre mèdic a mitjans d'octubre per una pulmonia. La capella ardent de l'arquitecte s'instal·larà al palau de Planalto -a Brasília-, seu del govern brasiler i una de les seves creacions més destacades. El 2010 el conjunt va ser declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Deixeble de Le Corbusier, Niemeyer va fusionar durant set dècades l'austeritat de l'arquitectura racionalista amb les línies sinuoses i els colors que li van inspirar el paisatge i la tradició arquitectònica del Brasil gràcies a les possibilitats que li va oferir el formigó armat. Entre les seves obres més recents destaquen el Museu d'Art Contemporani de Nitéroi i el Centre Cultural Internacional d'Avilés, el projecte que va regalar a aquesta localitat asturiana després de ser guardonat amb el premi Príncep d'Astúries de les Arts el 1989. El 1988, Niemeyer va ser reconegut amb el premi Pritzker d'arquitectura, considerat el Nobel dels arquitectes. A més, va rebre el Premi Lenin de la Pau (1963); el Lleó d'Or de la Biennal de Venècia (1996) el Premi UNESCO de la Cultura (2001) i l'Orde de les Arts i les Lletres del Govern d'Espanya (2009).

Oscar Niemeyer (Oscar Ribeiro de Almeida Niemeyer Soares Filho) va néixer a Rio de Janeiro el 15 de desembre del 1907 en una família benestant i religiosa. És una figura amb molt de pes al Brasil, més enllà de la seva carrera com a arquitecte, i molt estimada per tots els segments de la població. L'autor de Brasília va mantenir un ferm compromís polític amb el seu país. Va realitzar els projectes de diferents grups escolars per a les faveles i va signar nombrosos articles a la premsa reivindicant la necessitat d'una bona educació per reconduir el rumb del país. Niemeyer va ser membre del Partit Comunista des del 1945, i va realitzar diversos monuments socialistes al Brasil que van ser destruïts i reconstruïts en diverses ocasions.

Niemeyer es va casar als 21 anys amb Anita Baldo, amb qui va compartir 75 anys de la seva vida i amb qui va tenir una filla, Ana Maria, que va morir el juny d'enguany. Va tenir 5 néts i 13 besnéts. El 2006, dos anys després de quedar vidu, Niemeyer es va casar als 98 anys, i d'amagat de la família, amb Vera Lucia Cabreira, la seva secretària durant dècades. Una de les seves darreres aparicions públiques va tenir lloc pels volts del passat Carnaval quan va visitar el Sambodromo de Rio de Janiero, una de les seves obres, per veure les obres d'ampliació del recinte.

L'arquitecte i urbanista Lucio Costa va ser un personatge clau en la trajectòria de Niemeyer. Va ser el director de l'Escola Nacional de Belles Arts durant els anys en què Niemeyer hi estudiava, i quan va obtenir el títol d'arquitecte, el 1934, va treballar al seu despatx, on el 1936 va conèixer l'arquitecte francès Le Corbusier, amb qui, el 1947, va realitzar el projecte de la Seu de les Nacions Unides a Nova York. Costa va ser, també, l'autor del pla urbanístic de Brasília, on Niemeyer va dissenyar als anys 50 i 60 algunes de les seves obres més emblemàtiques, com la catedral i el Congrés, el palau de l'Alvorada. Abans, però, ja havia aixecat alguna de les primeres obres més personals, com l'església de Pampulha. Les línies sinuoses d'aquest temple recorden una falç i un martell, fet que va fer que el bisbat en desconfiés i n'endarrerís la consagració.

L'alçament del general Médici, el 1964, va sorprendre Niemeyer a Lisboa. Va tornar al Brasil, però quan va veure que el nou règim militar intentava paralitzar les seves activitats, es va exiliar a París, on va ser rebut amb els braços oberts per intel·lectuals i artistes com Jean Paul Sartre i Pablo Picasso. André Malraux, que aleshores era el ministre de cultura francès, li va donar el permís per treballar a Europa, on va fer la seu del Partit Comunista a París, i les seus de l'editorial Mondadori i de la FIAT a Itàlia. Als anys 80, quan ja havia retornat al Brasil, on va seguir treballant tant en l'àmbit públic com en el privat, va realitzat altres obres a Europa com la seu del diari 'L'Humanité', a París.