Mor el músic grec Vangelis als 79 anys
La seva obra inclou les bandes sonores de les pel·lícules 'Carros de foc' i 'Blade runner'
BarcelonaEl músic grec Vangelis va morir dimarts als 79 anys, segons ha informat aquest dijous el seu advocat en un comunicat. Evangelos Odysseas Papathanassiou, més conegut com a Vangelis, va participar en l'escena del rock progressiu europeu dels anys 70. Després va fer una carrera profitosa al cinema com a compositor de bandes sonores per a pel·lícules com Carros de foc (1981) i Blade runner (1982), en què feia servir les tècniques que havia desenvolupat treballant amb els sintetitzadors i que desafiaven la tradició simfònica més convencional que dominava als films. La música que acompanyava les curses dels atletes a Carros de foc va ser reconeguda amb l'Oscar un any en què estaven nominats compositors com John Williams (per A la recerca de l'arca perduda). Una altra característica del Vangelis cinematogràfic dels anys 80 era la capacitat evocadora, sovint amarada de colors melancòlics com els que va utilitzar a Blade runner, sobretot en escenes com la del monòleg final del replicant interpretat per Rutger Hauer.
Nascut a Volos el 23 de març del 1943, Vangelis es va criar escoltant música popular grega i de seguida es va interessar pel jazz i el rock'n'roll. Va estudiar pintura a l'Escola de Belles Arts mentre mantenia ben actiu l'interès per la música, que el va dur a muntar el grup The Forminx, en què tocava els teclats, el 1963. Com va passar amb molts joves dels 60, l'impacte dels Beatles també va ser decisiu en Vangelis, assedegat d'experiències musicals fent cançons per a altres o participant en algunes bandes sonores a principis d'aquella dècada.
Arran del cop d'estat dels coronels grecs del 1967, Vangelis va intentar anar a Londres, però les autoritats britàniques li van denegar l'entrada i va decidir instal·lar-se a París. A la capital francesa, amb altres músics grecs com el cantant Demis Roussos, va formar el grup Aphrodite's Child. La cançó Rain and tears, adaptació pop del cànon de Pachelbel i curiosa comunió de psicodèlia i música barroca, els va connectar amb el context musical de bandes com Moody Blues i Procol Harum. Era l'avantsala del rock simfònic, el territori cap a on Vangelis volia conduir Aphrodite's Child des dels teclats, malgrat l'impuls més pop i més romàntic que hi volia imprimir Roussos. El grup va deixar com a llegat tres àlbums, End of the world (1968), It's five o'clock (1969) i 666 (1972), després dels quals Vangelis es va endinsar amb més determinació cap a les bandes sonores, primer fent la música de la sèrie documental L'apocalypse des animaux (1973). Un any abans ja havia exhibit el caràcter experimentador al seu primer disc tot sol, Fais que ton rêve soit plus long que la nuit (1972), un poema simfònic amb ressonàncies del Maig del 68. En l'àlbum següent, Earth (1973), va especular amb sons electroacústics amb la col·laboració del francotunisià Robert Fitoussi, uns anys després conegut com a heroi del tecno-pop amb el nom de F.R. David.
La primera meitat dels 70 són els anys de la consolidació del rock progressiu, i posteriorment del rock simfònic, en què dominaven grups com Emerson Like & Palmer i Yes, els dinosaures que van voler exterminar els punks del 1977. Vangelis s'hi sentia còmode, envoltat de teclats i cables. Un cop establert a Londres després de diferents problemes burocràtics, va formar un duo amb Jon Anderson, el vocalista de Yes: el llegat són quatre discos entre el 1980 i el 1991 i la constatació que Vangelis havia trobat camí per recórrer dins la música electrònica, però sense la grandiloqüència estètica de contemporanis seus com Jean-Michel Jarre.
La carrera de Vangelis efectivament va fer un tomb arran de l'èxit de la banda sonora de Carros de foc. Just després va compondre la banda sonora de Desaparegut (1982), el film del director grec Costa-Gavras sobre la implicació del govern dels Estats Units en el cop d'estat de Pinochet a Xile, i la de Blade runner, la icònica obra mestra de Ridley Scott. Vangelis i Scott van treballar plegats en altres pel·lícules com 1492: La conquesta del paradís (1992). També van comptar amb la seva música Liliana Cavani (Francesco), Roman Polanski (Bitter moon) i Oliver Stone (Alexandre el Gran). A banda del cinema, va compondre per a muntatges teatrals com una Elektra dirigida per Michael Cacoyannis i protagonitzada per Irene Papas, i per als ballets Frankenstein i La bella i la bèstia.