Mor Michael Cimino, director d’‘El caçador’
BarcelonaNick Txevotàrevitx, un dels tres protagonistes d’ El caçador, deia que a l’hora de liquidar un cérvol calia disparar un sol tret, directe i mortal, que deixés l’animal fora de joc. Michael Cimino, que va ser trobat mort a casa dissabte -tenia 77 anys-, va triomfar amb aquesta pel·lícula protagonitzada per Robert de Niro, Christopher Walken, John Savage i Meryl Streep. Estrenada a finals del 1978, va guanyar uns mesos després cinc Oscars, entre els quals hi havia el de millor pel·lícula i millor director. Cimino disparava el tret de gràcia amb tot just el seu segon llargmetratge, que explorava les seqüeles que deixava la Guerra del Vietnam en un grup de nord-americans d’origen rus. A partir de llavors, però, no tornaria a aconseguir cap altre èxit. L’últim projecte que va tirar endavant va ser The sunchaser, protagonitzada per Woody Harrelson: explicava la història d’un jove malalt de càncer que segrestava el seu oncòleg per portar-lo fins a un llac sagrat per als indis navahos.
Abans de consagrar-se amb El caçador poc abans de fer 40 anys, Cimino havia debutat com a director el 1974 amb Un botí de 500.000 dòlars. Clint Eastwood interpretava un atracador de bancs que fa amistat amb un jove buscavides -encarnat per Jeff Bridges- que acabava donant-li un cop de mà en el seu pròxim robatori. Abans d’estrenar la seva primera pel·lícula, Michael Cimino havia estudiat belles arts a la Universitat de Michigan i havia dirigit anuncis per a la televisió, però la seva carrera va virar cap al cinema quan va escriure els guions de Naus silencioses (Douglas Trumbull, 1972) i Magnum Force (Ted Post, 1973), segona de les pel·lícules de la sèrie de Harry el brut, protagonitzades per Clint Eastwood.
Un home sense por
“En comptes d’obeir ordres, caldria començar per trencar-les -recordava el director en una de la poques entrevistes que va concedir al llarg de la seva trajectòria-. Quan vaig fer El caçador era jove. Si hagués passat per una escola de cinema abans, mai no l’hauria dirigit. M’hauria fet massa por”. Tot i ser d’una gran ambició, el projecte va ser un èxit. Al llarg de tres hores, Cimino proposava una lectura desesperançada, severa i angoixant del pas per la Guerra del Vietnam de tres joves de Pennsilvània. Durant el casament de l’Steven, en Mike i en Nick es trobaven amb un boina verda que acaba de tornar de la guerra. Quan li demanaven què hi havia viscut se’ls treia de sobre dient: “A la merda”. Els joves el convidaven a una ronda i ell la celebrava amb les mateixes paraules: “A la merda”. Finalment, quan en Mike s’hi encarava i els seus amics els havien de separar, l’home se’ls mirava amb un somriure sarcàstic als llavis i repetia les mateixes paraules: “A la merda”. Els tres amics acabaven allistant-se a l’exèrcit i després de ser fets presoners protagonitzaven una de les escenes més angunioses del cinema de la dècada dels 70: eren forçats a jugar a la ruleta russa. Cap dels tres superava els traumàtics efectes d’aquella partida a cara o creu. L’Steven perdia les cames. En Mike vivia obsedit pels mesos viscuts al Vietnam. En Nick, que s’havia quedat a Saigon, es convertia en un heroïnòman que s’havia enriquit jugant-se la vida a la ruleta russa.
El següent projecte que va assumir Cimino el va desacreditar per sempre més a ulls de la indústria. La porta del cel, ambientada a l’Oest americà a finals del segle XIX, va ser un fracàs comercial: dels més de 40 milions d’euros que va costar en va recuperar poc més de tres a taquilla. La productora, United Artists, va estar a punt d’abaixar la persiana a causa de les pèrdues que va generar la pel·lícula. A conseqüència del descrèdit que es va guanyar amb La porta del cel, Cimino només va dirigir quatre llargmetratges més: Manhattan sud (1985), El sicilià (1987), Hores desesperades (1990) i The sunchaser (1996). Entre la vintena de projectes cinematogràfics que el director no va poder tirar endavant hi havia Nascut el 4 de juliol -que finalment va dirigir Oliver Stone-, un biopic sobre el rebel irlandès Michael Collins i una adaptació de Crim i càstig, la novel·la de Fiódor Dostoievski.