Mor Lucio Dalla, camaleó de la cançó italiana

BARCELONA.La sobtada mort de Lucio Dalla ha commocionat fins i tot el president d'Itàlia, Giorgio Napolitano. La cantant Ornella Vanoni no s'ho creia. Un altre gran de la cançó italiana, Gianni Morandi, va rebre la notícia com si fos un cop del qual no es pogués recuperar. El cantautor Francesco de Gregori no tenia esma ni per parlar. Gianfranco Fini, president del Parlament italià, va deixar una frase tòpica però carregada de sentit: "Amb ell desapareix la banda sonora de la nostra vida". És cert, la veu de Lucio Dalla ha acompanyat els italians en els últims 40 anys, des d'aquell festival de San Remo del 1971 en què va cantar 4/3/1943 , una cançó que tot Itàlia coneix com a Gesù bambino .

Aquesta és la magnitud del que es va perdre ahir quan un atac de cor va silenciar la vida de Dalla. Dimecres havia actuat a Montreux (Suïssa). El fotògraf Roberto Serra havia parlat amb ell. "El vaig trobar molt bé, feliç i tranquil", va dir. Tot va canviar el matí següent.

Talent, ambició i rauxa

Els italians fan art de l'extravagància i la contradicció. Itàlia, "meitat jardí, meitat presó", com cantava Francesco de Gregori, és la síntesi imperfecta d'hedonisme, epicureisme i estoïcisme. Això és Itàlia, i tantes altres coses, com el mateix Lucio Dalla, músic experimental, cantautor sensible i artista excèntric. Imprevisible com el seu país, era un camaleó capaç de ser músic de jazz i cantautor. Podia fer una versió de Bachata rosa de Juan Luis Guerra, reinventar l'òpera Tosca o interpretar el paper de Sancho Panza al Quixot del cineasta Mimmo Paladino. O convertir una oda a Enrico Caruso en un himne a la glòria d'Itàlia, i poc després compondre Attenti al lupo i vestir-la amb una coreografia si més no peculiar, entre Almodóvar, Gato Pérez i un envelat de matinada, com es va poder comprovar al febrer del 2005 al Palau de la Música. Era emotiu i cridaner, com una versió pop de Pavarotti, amb ulleres rodones, barba i barret blanc. Votant d'esquerres, de Bolonya la roja , i alhora amic de Berlusconi i enamorat de Sicília. Catòlic i socialista, "com Sant Francesc d'Assís", deia.

Lucio Dalla, nascut a Bolonya el 4 de març del 1943, va ser abans clarinetista que cantant, i amant del jazz abans que de la cançó melòdica. El 1962 va formar part del grup Flippers, però ben aviat el van convèncer per fer drecera al seu nom. El 1971 va emocionar el públic de San Remo posant veu a les paraules de Paola Pallottino. També va col·laborar amb el poeta Roberto Roversi abans de reinventar-se com a cantautor a l'àlbum Come è profundo il mare (1977), primer gran pas cap a la popularitat, que va arribar amb el disc Lucio Dalla (1978) i amb una gira amb el trobador polític Francesco de Gregori. Són els anys d'Anna e Marco i L'anno che verrà .

L'esclat definitiu va ser Caruso , una balada inflamada inclosa a l'àlbum Bugie (1986) que també van cantar Pavarotti i Andrea Bocelli. Podia haver viscut d'aquest èxit, però es va estimar més sorprendre amb Cambio (1990), el disc de la cançó Attenti al lupo , amb més d'un milió i mig de còpies venudes. I no va parar, imposant-se reptes com tirar endavant l'òpera Tosca. Amore disperato . Al novembre del 2011 va publicar el seu últim disc, Questo è amore , un recopilatori amb tres cançons noves.