Adeu a la mirada taciturna de Harry Dean Stanton

BarcelonaÉs un d’aquells actors que sap que la seva cara és part de la història”, va dir l’actor i dramaturg Sam Shepard de Harry Dean Stanton. Shepard, que va morir ara fa dos mesos, i Stanton, que ho va fer divendres als 91 anys, tenien una gran amistat. La mirada melancòlica i la cara demacrada de Stanton formen part de grans films com París, Texas (1984),escrita per Shepard i dirigida per Wim Wenders, i Repo man (El recuperador, 1984) d’Alex Cox. “Finalment he interpretat el paper que volia. Encara que no torni a fer cap més pel·lícula estaré content”, va dir l’actor després de posar-se en la pell de Travis Henderson al film de Wenders.

Però París, Texas, que va guanyar la Palma d’Or al Festival de Cinema de Canes, no li va donar papers protagonistes. La llarga filmografia de Stanton es configura sobretot a partir de papers secundaris. Va ser l’actor fetitxe de David Lynch, amb qui va treballar a Twin Peaks, Cor salvatge, Inland Empire i Una història de debò. Una de les últimes aparicions televisives que li va donar més popularitat va ser la sèrie Big love, on interpretava un polígam corrupte. En la seva extensíssima filmografia (va participar en prop d’un centenar de pel·lícules i sèries) hi ha films com Alien (1979), Wise blood (1979), La rosa (1979), L’última temptació de Crist (1988), El Padrí II (1974)i Fuga de Nova York (1981). Stanton era un actor pragmàtic i amb un punt d’ironia. Va participar en tota mena de pel·lícules, més o menys comercials i amb bones i molt males crítiques. En una entrevista a l’ Observer va dir: “Al capdavall, ho acabes acceptant tot a la vida (el dolor, l’horror, l’amor, la pèrdua, l’odi). Tot plegat és una pel·lícula”.

L’actor preferit del cinema indie

L’actor preferit del cinema indieLa seva veu de cantant de country castigat i la seva mirada de poeta trist el van convertir en l’actor preferit del cinema més independent. L’any passat, en el 70è Festival de Locarno, es va poder veure Lucky, de John Carroll Lynch, un film que li ret homenatge. Stanton, en bona part, s’interpretava a si mateix: una mena de cowboy, nonagenari, que viu tot sol en un poble perdut prop del desert. Stanton, que va morir al Cedars-Sinai Medical Center, tenia allò que tots els actors desitgen, fer-ho fàcil: “És capaç de fer que tot, ràpidament, sembli autèntic”, va escriure Vincent Canby el 1978 a The New York Times.

L’actor va néixer el 1926 en un poble de Kentucky on el seu pare es dedicava al cultiu de tabac. Va ser cuiner d’un vaixell de guerra durant la Segona Guerra Mundial i va començar a estudiar periodisme, però va abandonar les classes per fer interpretació a la prestigiosa Pasadena Playhouse. Els primers anys, Stanton va participar en molts westerns i pel·lícules bèl·liques com Els violents de Kelly (1970) i Dillinger (1973).

Cantant amb Paul Newman

Stanton va confessar en una entrevista que també li hauria agradat dedicar-se a la música. A La llegenda de l’indomable (1967), amb Paul Newman de protagonista, Stanton canta Just a closer walk with thee. Però la seva faceta musical era força desconeguda. La va descobrir el documental Harry Dean Stanton: Partly fiction (2012) de Sophie Huber, on Stanton conversa amb Lynch, Shepard, Wenders, Kris Kristofferson i Debbie Harry. L’actor hi tocava la guitarra i cantava amb la Harry Dean Stanton Band als locals de Los Angeles i el 2014 va firmar Harry Dean Stanton: Partly fiction, la banda sonora del documental de Huber. Precisament, a Harry Dean Stanton: Partly fiction (2012), Lynch li demana com li agradaria ser recordat: “Tant me fa”, li respon Stanton.