Mor Josep Maria Forn, el director de 'La piel quemada'

BarcelonaEl cinema català ha perdut un dels seus cineastes més veterans i un dels més importants per a la construcció d'un imaginari cinematogràfic propi: Josep Maria Forn, director de La piel quemada i Companys, procés a Catalunya, va morir aquest diumenge als 93 anys, segons ha confirmat la seva família. Forn també va ser productor prolífic, director general de Cinematografia de la Generalitat, president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya i fundador de l'Institut del Cinema Català. El 2010 va rebre el Gaudí d'Honor per la seva trajectòria i el 2001 la Creu de Sant Jordi.

La carrera de Josep Maria Forn es pot llegir com un esforç constant per superar les limitacions històriques del cinema català, des dels seus inicis en el cinema policíac barceloní dels anys 50 a la voluntat autoral de La piel quemada o la vocació de país del seu cinema històric. De fet, la monografia sobre Forn que va escriure el crític i historiador Àngel Quintana es titula Indústria i identitat i subratlla el treball realitzat pel cineasta per enfortir la identitat nacional catalana i la precària indústria cinematogràfica.

Tanmateix, la seva primera vocació va ser la literatura, i una de les seves primeres feines la va tenir a l'editorial Luis de Caralt, però de seguida es va interessar pel cinema i va començar a treballar de meritori en producció d'Ignasi F. Iquino. Treballar com a ajudant de direcció amb Francesc Pérez Dolç i Francesc Rovira Beleta el 1965 li va obrir la porta de la direcció amb el thriller Yo maté. En plena efervescència del cinema criminal de postguerra, que tenia a Barcelona un important focus de producció, Forn va firmar el 1959 un dels millors films policíacs de l'època, Muerte al amanecer, que va marcar l'inici de la seva trajectòria com a productor.

Sense deixar de treballar per a Iquino, amb qui filmaria títols com Pena de muerte i La ruta de los narcóticos, Forn va començar a desenvolupar projectes més personals amb la seva productora, Teide Films. Un, Tura, és una història ambientada en la Guerra Civil que va topar amb la censura. Però el 1966 va arribar La piel quemada, un clàssic absolut del cinema català que contraposa els dos fenòmens sociològics que marquen la dècada a Catalunya: l'arribada massiva d'immigrants de l'Espanya rural i l'incipient turisme internacional.

Protagonitzada per un esplèndid Antonio Iranzo, la pel·lícula segueix al llarg de 36 hores la vida d'un treballador de la construcció a Lloret de Mar i, en paral·lel, el viatge en tren de la seva família des d'Andalusia per reunir-se amb ell. És una immersió crua i directa en la realitat dels immigrants de l'època, observats sense paternalisme i amb un realisme poc habitual en el cinema espanyol de l'època. Tant que, de fet, La piel quemada és una de les primeres pel·lícules rodades durant el franquisme que inclou diàlegs en català.

L'èxit de crítica i comercial de La piel quemada el van animar a dirigir una adaptació de la novel·la de Manuel Pedrolo M'enterro en els fonaments, una història criminal de rerefons polític que reflecteix el convuls ambient estudiantil antifranquista. El guió va superar la censura gràcies al suport de Francisco Sanabria, subsecretari del ministeri d’Informació i Turisme, però va ser destituït abans de l'estrena i la pel·lícula va ser condemnada a l'ostracisme. Es va acabar estrenant com La respuesta el 1975, amb nou anys de retard, cosa que va carregar Teide Films de deutes i va allunyar Forn de la direcció durant una bona temporada.

Amb la democràcia es va reactivar la carrera de Forn, que va viure una època daurada com a productor, faceta en la qual destaca La ciutat cremada d'Antoni Ribas, del 1976, sobre els fets de la Setmana Tràgica, una de les primeres pel·lícules en català de la Transició i un èxit comercial a Catalunya i la resta de l'Estat. Un altre títol important d'aquest període és Ocaña, retrat intermitent, del 1978, el documental sobre el pintor Ocaña i els ambients marginals de la Rambla, que va inaugurar la carrera de Ventura Pons com a director. Les dues pel·lícules resumeixen l'intent de construir una indústria del cinema català amb dues ànimes diferenciades: la industrial, de vocació popular i discurs nacional, i una de més artística i lligada a la realitat.

De Companys a Macià passant per la Generalitat

El retorn de Forn com a director va arribar el 1979 amb el seu primer llargmetratge en català, Companys, procés a Catalunya, crònica dels últims mesos de vida del president de la Generalitat. La pel·lícula reprèn el camí que havia obert La ciutat cremada amb un nou exercici de cinema històric emmarcat en el procés de reconstrucció nacional que es va produir a Catalunya durant la Transició. Companys, procés a Catalunya va ser un èxit de taquilla i també va fer carrera internacional: va participar en la secció Una Certa Mirada del Festival de Canes i va guanyar la Càmera d'Or del Festival de Cartagena de Indias.

Forn trigarà onze anys a tornar a dirigir, una aturada provocada primer per la frenètica activitat de Teide Films –que acabarà tancant el 1985 després dels problemes econòmics de la comèdia de Joan Francesc Solivellas Un, dos, tres... ensaïmades i res més– i després pel seu fitxatge el 1987 per dirigir les polítiques audiovisuals de la Generalitat al capdavant de l'àrea de cinematografia del departament de Cultura. Un any abans d'abandonar el càrrec, va reprendre la seva carrera com a director amb una comèdia sobre la corrupció política, Ho sap el ministre?, influenciada per la Trilogía Nacional de Berlanga.

El seu interès pel cinema històric va ressorgir el 2006 amb El coronel Macià, que aborda el procés personal i polític que va portar Francesc Macià de ser un coronel de l'exèrcit espanyol a convertir-se en referent del nacionalisme català i proclamar la República Catalana. El 2010 Forn va ser homenatjat per l'Acadèmia del Cinema Català, que li va concedir el Gaudí d'Honor, i el 2015 s'acomiadava del cinema amb el seu "testament cinematogràfic i polític", El somni català, un assaig audiovisual que recorre la història de Catalunya i l'evolució del sentiment nacional a partir d'imatges d'arxiu i, sobretot, d'escenes de la mateixa filmografia de Forn. "Jo sempre he reflectit la història de Catalunya en el meu cinema", proclamava en la presentació del film a la Filmoteca.