Adeu a João Gilberto, pare de la 'bossa nova'

BarcelonaSe'n va un dels grans: João Gilberto. Un autèntic mite de la música moderna, una icona per al Brasil, un cantant i guitarrista que amb la seva veu característica va marcar tota una època. Arruïnat i malalt, el seu final ha sigut trist, a casa seva, a Rio de Janeiro. Endeutat i amb problemes familiars –mai va ser una persona fàcil–, així és com ha acabat els seus dies, amb 88 anys, aquest mite que va revolucionar la música brasilera, el més perfeccionista i admirat membre de la 'bossa nova'.

De fet, João Gilberto està considerat el pare de la 'bossa nova', un ritme que exportaria arreu del món i que es convertiria en emblema nacional. El 1958, el tema 'Chega de saudade' i el disc homònim van donar per inaugurat un gènere que sorgia de la samba, d'una destil·lació del seu ritme de percussió que podia ser tocat només amb una guitarra. Ell l'havia après a tocar de forma autodidacta, però va ser justament el seu estil amb aquest instrument i la seva veu a baix volum el que li van valer l'èxit. La música de 'Chega de saudade' va ser composta pel seu col·laborador Tom Jobim i la lletra per Vinicius de Moraes, però ell la va popularitzar. Tot el disc és el pilar fundacional de la 'bossa nova': Gilberto hi va reinterpretar sambes i cançons populars dels anys 30 però amb nous arranjaments. Al disc s'hi incloïa 'Garota de Ipanema', interpretada per la seva primera dona, Astrud Gilberto, la cançó que donaria més fama al gènere.

Procedent de Juzaeiro, a l'estat de Bahía, el cantant i guitarrista va dur la 'bossa nova' al món amb els seus àlbums, el citat 'Chega de saudade' (1959), 'O amor, o sorriso e a flor' (1960) i 'João Gilberto' (1961), entre d'altres. Va ser ell qui va consolidar el gènere als anys 60, va obrir la música brasilera al món i va ser mestre i referent de músics de la talla de Caetano Veloso, Gilberto Gil i Chico Buarque, inspirats per aquell 'Chega de saudade'. Va influir "tota una generació d'arranjadors, guitarristes, músics i cantants", va dir Tom Jobim. Músics de jazz nord-americans com Stan Getz també van adoptar aquell estil: 'Getz/Gilberto' (1963) és un dels discos de jazz més venuts de la història. Amb Brasil com a punt de partida, va gravar als Estats Units 'Amoroso' amb la discogràfica Warner Music als anys 70, va fer gires per Europa i va ser aplaudit arreu del món. Es va establir a Nova York fins al 1979, quan va tornar al Brasil. Actuava poc, però cada concert al seu país era un esdeveniment (a Barcelona havia d'actuar el 2009 i es va suspendre el concert). Pujava a l'escenari sol, amb vestit i corbata, un tamboret i la guitarra.

Gilberto deixa un llegat d'estima i popularitat, i musicalment molt influent. És un d'aquells artistes singulars que marquen època, al seu país i arreu. Després d'una carrera esplendorosa, la icona brasilera es va apagar en els últims anys. El músic acumulava problemes familiars i deutes, i el 2018 es va veure obligat a abandonar el seu apartament al barri de Leblon, al sud de Río de Janeiro. Fa tot just un any Gilberto va guanyar una disputa judicial contra la discogràfica Universal Music. Un tribunal de Rio de Janeiro va ordenar a Universal que tornés al compositor els 'royalties' per la venda de discos que li devien des del 1964.