Mor Joan Vergés, el poeta que va viatjar amb la música
Directora De La Institució / De Les Lletres CatalanesEns ha deixat el poeta i ho ha fet el mateix dia en què la Institució de les Lletres Catalanes li havia preparat un acte de reconeixement, que vam embastar després de l’homenatge popular als poetes centenaris Rosselló-Pòrcel i Villangómez Llobet de l’1 de febrer, quan vam saber que la seva vida s’apagava. Han estat vint dies de corredisses, d’adhesions dels seus incondicionals, de complicitats entre família i amics per aconseguir fer-li un homenatge del qual ell tenia coneixement i poder-lo fer en vida seva. No hi hem estat a temps. Vergés ens ha deixat just unes hores abans de l’acte de celebració de la seva vida que volia ser aquest homenatge, que havia de conduir el cantautor i president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Isidor Marí.
La trajectòria poètica de Joan Vergés és d’una inusitada solidesa des dels seus orígens i d’un compromís poètic sense fissures. Una poesia fresca, irònica, profunda i subtil. Una poesia autèntica. Gran lector de la nostra millor tradició literària, considerava Maragall el més gran poeta que ha donat Catalunya; Verdaguer i Carner els més abundosament dotats; Riba, el més savi; Salvat, el més sorprenent; Rosselló, el més difícil, i Sagarra i Garcés, els més musicals. La música en el més alt sentit de la paraula, perquè Vergés sabia que la música naixia dels versos i potser per això la música l’ha estimat i ha estat profusament musicat. La cançó ha estat el millor vehicle de difusió de la seva poesia. Toti Soler, el mateix Marí, però també Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat s’han acostat als seus versos per convertir-los en cançons i donar-los una nova i llarga vida. Ell se’n sentia agraït. Nosaltres li agraïm avui la força de la seva resistència perquè va reivindicar la necessària inutilitat de la poesia, perquè ens recordava que “els poetes no es rendeixen”. Com ell, que no s’ha rendit, tot i haver dissimulat, com ens deia a Testament : “El meu viure esclerosat / que bategava d’estranquis / en un món de saltimbanquis”. Descansi en pau.
