Mor Joan Guerrero, el fotoperiodista amb ànima de poeta i mirada humanista

BarcelonaJoan Guerrero en alguna ocasió s'havia descrit a si mateix com a notari de la societat. En les seves fotografies es reflectia una màxima seva: abans de res era persona. Per això les imatges que va captar diuen tantes coses sobre la immigració, les desigualtats, la lluita de molts per fer-se un lloc al món i la dignitat. Nascut el 1940 a Tarifa, el fotoperiodista ha mort aquest dimarts als 84 anys.

Quan era petit, va empescar-se un giny. Com que no tenia diners, va agafar una capsa de llumins i la va convertir en una càmera imaginària. "Enquadrava amb la capsa de llumins. Volia retratar el vent de Tarifa. El vent bufava i ell ho volia congelar. Era un poeta, sempre buscava la bellesa en qualsevol lloc", explica el fotògraf de l'ARA Francesc Melcion, gendre i amic de Guerrero. "Era una persona molt lliure i intuïtiva", afegeix.

Immigrant a la Barcelona dels anys seixanta, es va instal·lar a Santa Coloma de Gramenet, on va fer tota mena de feines a la vegada que recuperava la seva passió juvenil per la fotografia i documentava un barri en una època en què els veïns construïen un poderós teixit social per viure en unes condicions dignes. A Santa Coloma va retratar la quotidianitat de les classes populars de la perifèria barcelonina. Captava, en blanc i negre, els seus veïns als mercats ambulants, a les portes de les seves cases, jugant a les ribes del Besòs.

Aquelles són fotos que ja s’han convertit en patrimoni artístic i col·lectiu, però el treball de Guerrero va anar més enllà. Va treballar molts anys com a fotoperiodista per a diversos mitjans, des del Diario de Barcelona fins a El País. Als anys noranta va viatjar per l'Amèrica Llatina, on va treballar amb algunes comunitats quítxues equatorianes, i va fer un excel·lent seguiment de la figura del bisbe Casaldàliga i de la seva vida a la selva amazònica.

La solidaritat de Guerrero

Part de la seva obra es pot admirar en alguns llibres que deixa com a llegat com Santa Coloma en el corazón; Imatge i Paraula; Santa Coloma, entre la vida i la vida; El parc; Milagro en Barcelona, i Los ojos de los pobres, en col·laboració amb Pere Casaldàliga. L’any passat va ser homenatjat pels principals fotoperiodistes del país amb el llibre Guerrer@s, que també va servir per recaptar diners per a la fundació Arrels. Guerrero, que mai va oblidar d'on venia i quan agafava la càmera ho feia amb una enorme empatia, és una institució entre els fotògrafs catalans.

A l'inici de La caja de cerillas, el documental que li va dedicar David Airob, hi ha una frase de Guerrero: "Amb les meves fotografies mai he volgut canviar el món, sinó agermanar-lo". La seva empatia i la ràbia que li produïa l'enorme desigualtat que hi ha al món queden molt ben reflectides en el film d'Airob. "La felicitat a vegades és immoral; ¿com podem estar feliços sabent el que està passant? Hauria de ser intermitent, la felicitat", deia Guerrero al documental. I defensava amb molt de fervor que el dolor sí que s'ha de mostrar. "Les llàgrimes són tan saludables com el riure i són molt importants. ¿No volem estar un diumenge a casa i veure segons quines imatges? Doncs s'han de veure, perquè són coses que passen. El dolor no s'ha d'amagar, s'ha de fotografiar", afegia.

"Era una persona entranyable, carinyosa, tothom se l'estimava. Era molt solidari, sempre estava organitzant campanyes per recollir diners i ajuda als altres –destaca Melcion–. No es tallava ni un pèl a l'hora de fer coses i intentava implicar a tothom i ho aconseguia, perquè era encantador". Guerrero era autodidacte i tenia una enorme curiositat. Podia trobar la bellesa en un paisatge que a primera vista podia semblar desolador, però també la buscava en el cinema o la música. Admirava Ingmar Bergman i hi ha una pel·lícula que el va marcar força: Els 400 cops, de François Truffaut. Era un amant de la música clàssica i un lector de poesia, sobretot d'Antonio Machado i Miguel Hernández. Per a Guerrero, la fotografia era bellesa, aventura, conèixer altres llocs i, sobretot, apropar-se a l'ésser humà. Mai es va considerar un artista, sinó un fotògraf que volia transmetre i informar. Per a ell, la fotografia no s'havia d'entendre sinó mirar-la i sentir-la.

Membre fundador de Catalunya Mirades Solidàries, va rebre nombrosos reconeixements, entre els quals la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona, i l’any 2018 Òmnium Cultural li va atorgar el Premi Singladura.