Mor Joan B. Culla, l'historiador que va preferir ser lliure

BarcelonaL'historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) sempre va preferir dir allò que pensava i explicar les coses tal com volia que no pas deixar-se seduir per tots aquells que en un moment o altre li van oferir un càrrec. El 25 de maig, quan va fer la darrera classe magistral a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va explicar a l'ARA que havia escollit la llibertat: "Poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu".

Nascut a Barcelona el 1952, Joan Baptista Culla i Clarà ha mort aquest dimecres als 71 anys. L'enterrament serà divendres, a les 11 del matí, al monestir de Sant Cugat. Feia uns anys que li havien diagnosticat un càncer, i els últims mesos havia passat per diversos tractaments, alguns de molt durs. Va ser historiador, professor, articulista i tertulià, gran divulgador, amb una extensa obra sobre Alejandro Lerroux, ERC, el franquisme, la Transició, la dreta catalana, Israel i Palestina i molts altres temes d'història contemporània.

"Veure món i saber història han estat, segurament, les dues grans passions de la meva vida. La fascinació pel coneixement del passat se'm va desvetllar molt aviat", escrivia Culla a La història viscuda. Memòries (Pòrtic, 2019). Quan tenia cap a deu anys, explica a les memòries, va llegir a la solapa de la novel·la Ben-Hur que l'autor, Lewis Wallace, era historiador. "Tot i que la paraula em resultava nova, vaig deduir que designava els estudiosos de la història i, al cap d'un temps, vaig anunciar solemnement als meus pares que de gran volia ser historiador", deia Culla. La idea no li va marxar mai del cap. Al contrari, la va anar nodrint amb lectures. Abans d'acabar l'ensenyament secundari va descobrir un lloc on, segons ell, hi passaria els millors anys de la seva joventut: la Casa de l'Ardiaca, on hi ha l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Ni el PSUC ni l'Opus Dei

A Culla també li agradava molt llegir diaris i, quan va acabar els estudis secundaris, va dubtar entre història i periodisme. Finalment, es va decidir per la branca d'història dins la carrera de Filosofia i Lletres, que va començar la tardor del 1970. Com explicava en una entrevista amb Antoni Bassas a l'ARA, aleshores el PSUC era hegemònic a la Facultat de Lletres. El curs 1974-75 un responsable del partit el va convidar a formar-ne part. "Vaig dir que no per la mateixa raó que vaig fugir corrents quan un company em va proposar ingressar a l'Opus Dei. No estava fet per sotmetre'm a disciplines que no fossin les imposades per mi mateix", relatava.

Culla es va quedar a la universitat com a professor. Va començar a fer classes quan acabava de fer 25 anys, el setembre del 1977. Molt poc temps després va donar també classes d'història a la Facultat de Periodisme. Allà va conèixer molts periodistes i això, en part, li va donar accés a escriure als diaris i setmanaris. El maig passat, després de 46 anys fent de mestre de moltes generacions de periodistes i historiadors, es va acomiadar de les aules on havia passat tantes dècades amb una classe magistral sobre una de les seves passions, Israel, amb La qüestió de Palestina a l'ONU: el paper de les dues superpotències (1946-1948). "Aquest últim curs ja no he pogut donar classes per problemes de salut i ho he enyorat tant que, fins i tot, més d'una nit he somiat que en donava. Ho trobaré a faltar, estava acostumat a agafar un llibre i, quan hi veia una idea o una frase, guardar-la per fer-la servir a classe", explicava aleshores. Per a Culla, un professor havia de ser sobretot un bon actor: "El teu repte és captar l'atenció que hi ha a la sala. Quan ho aconseguia, i veia una aula plena de gent i en silenci, tenia una injecció d'autoestima i pensava: avui ho he aconseguit".

Dues vocacions unides

Va aconseguir fer confluir les seves dues vocacions. Va estudiar història, però també va exercir el periodisme ben aviat. Un dels primers programes de televisió l'hi va proposar Sergi Schaaff a TVE a Catalunya: Memòria popular, l'any 1980. El va fer juntament amb Salvador Alsius. Després, davant les càmeres de televisió, s'hi va posar un miler de vegades més. Culla també va arribar a moltes llars a través de TV3. Un dels programes més longeus que va dirigir, entre el 1991 i el 2013, va ser Segle XX, de contingut històric. El 1981 va començar a escriure al diari Avui i al setmanari El Món, aleshores dirigit per Lluís Bassets i Salvador Alsius. També va ser col·laborador de l'ARA des del principi del diari el 2010, i durant 33 anys va escriure a El País. La relació amb El País es va acabar després que Culla publiqués l'article "Rojos separatistas" el 29 de setembre del 2017. Faltaven dos dies per al referèndum sobre la independència de Catalunya. "Estava ple de mala bava sobre aquell revival conspiranoic, al qual El País acabava d'afegir la pretesa mobilització dels hackers russos a favor del secessionisme català", explica Culla a La història viscuda. Memòries. Va pensar que li rebutjarien l'article, però l'hi van publicar, i Pablo Iglesias, aleshores líder de Podem, el va compartir a Twitter. Hi va haver força rebombori i no li van publicar el següent article. Culla va deixar d'escriure al diari espanyol. L'endemà mateix el seu article d'opinió a l'ARA, on col·laborava des dels inicis del diari, es va convertir en setmanal.

Culla va ser un gran divulgador i mai va deixar d'aprendre. Poc abans de les eleccions espanyoles del 15 de juny del 1977, va visitar les seus dels partits i va demanar tota la documentació que li poguessin donar. Va omplir centenars de caixes i va acumular, al llarg de la seva trajectòria, milers de retalls de diari i documents que li serien molt útils a l'hora d'escriure articles d'opinió i llibres, com El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) –coescrit amb Borja de Riquer–, volum VIII de la Història de Catalunya (publicada per Edicions 62 i dirigida per Pierre Vilar); El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923) (Curial, 1986); Diccionari de partits polítics de Catalunya, Segle X, codirigit amb Isidre Molas i publicat per Enciclopèdia Catalana en format paper el 2000; El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000) (Pòrtic, 2001); La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008 (La Campana, 2009); i Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012. Una història política. (La Campana, 2013). No va deixar mai de seguir la història dels patits polítics. Un dels seus últims llibres publicats és El tsunami. Com i per què el sistema de partits català, que ha esdevingut irreconeixible (Pòrtic, 2017).

Fidel als amics i fidelíssim als enemics

Al llarg de la seva llarga trajectòria va conèixer força bé molts polítics. Tenia 23 anys quan va ser rebut per Tarradellas a l'exili. Van restablir-hi la relació el 1980. Tarradellas ja s'havia retirat i es veien cada mes i mig, perquè, segons explicava l'historiador, si passava més temps el president català li trucava i li deia: "Culla, que esteu enfadat amb mi?" També va conèixer molt bé Jordi Pujol, Jorge Fernández Díaz i Lluís Carod-Rovira No va deixar mai de qüestionar-los quan va veure coses que no li agradaven. Li encantava debatre. "A mi barallar-me dialècticament no només no m'incomoda, sinó que més aviat em deixa bé el cos", assegurava a l'ARA. I afegia: "Tinc bona memòria per als greuges i per a les lleialtats. Soc fidel als meus amics i fidelíssim als enemics". Els enemics no eren els que discrepaven sinó els qui, segons ell, no havien jugat mai net.

El seu amor per Israel també va començar amb un llibre que va comprar quan era adolescent al Mercat de Sant Antoni: la novel·la Éxodo (1958), de Leon Uris, que Otto Preminger va convertir en una pel·lícula protagonitzada per Paul Newman. Aquell llibre va ser el principi d'un "gran amor, d'un amor per tota la vida", escriu a les seves memòries. Quan va esclatar la Guerra dels Sis Dies (1967), va començar a retallar i arxivar en carpetes tota la informació i a confeccionar mapes. Des d'aleshores sempre ha estat atent a la història d'Israel i ha ajudat a divulgar-la amb llibres com Israel, el somni i la tragèdia (La Campana, 2004). El 1979 va ser un dels fundadors de l'Associació de Relacions Culturals Espanya-Israel. "Aviat em van convertir ràpidament en el pro israelià oficial de la Catalunya mediàtica", afirmava amb un deix d'ironia.

Culla va formar moltes generacions d'historiadors i periodistes. Però no tan sols això: des dels diaris i des de la televisió i la ràdio, va fer arribar la història a milers de persones que no eren ni una cosa ni l'altra. Al pròleg de les memòries escriu: "En resum, que no tinc gens de pressa per marxar i que penso seguir donant guerra mentre pugui. Però no puc evitar la sensació que la part fonamental de les meves experiències vitals, aquella més representativa d’una determinada època històrica, ja és al meu darrere. I, per tant, que ja puc explicar-la o rememorar-la sense haver d’esperar, per al futur immediat, esdeveniments sensacionals". Culla ens ha deixat, però també ha deixat una gran obra que ens permet conèixer i entendre molt millor tant el segle XX com el nostre temps.