Mor Jesús Franco, el geni de la sèrie B

Barcelona.Amb la desaparició de Jesús Franco, nascut a Madrid el 12 de maig del 1930, s'extingeix també una llarga llista de pseudònims. Jess Frank. Clifford Brown. David Khunne. John O'Hara. I així fins a una cinquantena de noms més. Cineasta de producció desmesurada -s'acosta als 200 títols-, Franco era incontrolable fins i tot pel que fa a la firma de les pel·lícules. "Crec que el cinema hauria de ser com una capsa de sorpreses -havia dit en més d'una ocasió-. A dins d'aquesta capsa hauria de poder trobar-s'hi de tot. La sorpresa és molt important. El cinema que et vol explicar els problemes de la societat en un moment determinat no m'interessa gens ni mica. Hauria de ser una cosa màgica, una sorpresa, i res més. És per això que m'agraden les pel·lícules i les històries".

Jesús Franco -tiet de l'escriptor Javier Marías- va ser un creador d'històries desenfrenat. Un dels pioners del gènere fantàstic a la Península. Un home orquestra que dirigia, escrivia guions, actuava i fins i tot va compondre la banda sonora d'una setantena de les seves pel·lícules. A Memorias del tío Jess (Aguilar, 2004) recordava que es considerava "un músic de jazz que fa pel·lícules, abans que un cineasta". Així i tot, la seva primera aposta va ser acadèmica: començaria les carreres de filosofia i dret abans de matricular-se en diversos cursos de cinema a Madrid i a París. El 1954 va començar a treballar d'ajudant de direcció de Juan Antonio Bardem, León Klimovsky i Joaquín Luis Romero Marchent. No seria fins al 1959 que podria tirar endavant el seu primer llargmetratge, Tenemos 18 años , comèdia surrealista sobre el viatge estiuenc de dues adolescents. A partir d'aquest moment la seva producció creixeria a un ritme frenètic: durant la dècada dels 60 va estrenar, entre d'altres, Vampiresas 1930 (1962), amb Lina Morgan i Mariano Ozores, Gritos en la noche (1962), on el personatge del malvat doctor Orloff provava de reconstruir la cara cremada de la seva filla a partir de la pell de les víctimes que anava matant, i Necronomicon (1967), on filmava una història de terror, erotisme i superstició amb vocació experimental.

"T'has d'inventar la llibertat tu mateix, pegant-te amb mig país". Aquesta era una de les divises del director. Si li interessava, podia convertir-se en home de confiança d'Orson Welles, a qui va acompanyar durant el rodatge de Campanades a mitjanit (1965), o bé filmava les seves versions de Fumanxú, Dràcula i Frankenstein. El rodatge d' El conde Drácula va fascinar Pere Portabella, que en va treure Vampir Cuadecuc .

Un explorador de cossos

L'activitat desmesurada de Franco, així com el contingut i la factura de bona part de la seva filmografia, no han estat del gust de bona part de la crítica, que han titllat les seves pel·lícules de pobres i reiteratives. La seva resposta arribava en forma de més pel·lícules. A la dècada dels 70 en va estrenar més de seixanta. A partir de Vampyros Lesbos (1971) l'erotisme es fa més i més present en els seus llargmetratges, que explorarien les fronteres amb el porno en títols com Sadomania (1981), Orgía de nimfómanas (1982) i La noche de los sexos abiertos (1983).

La producció de Jess Franco -Goya d'Honor el 2008- va baixar durant l'última dècada, però l'any passat encara va rodar tres pel·lícules, l'última de les quals va ser projectada fa unes setmanes al Maldà. El títol era digne de la llibertat creativa que no ha perdut mai: Al Pereira Vs. The Alligator Ladies .