Jeanne Moreau, la millor actriu del món

Barcelona“El cinema és la meva vida”, sentenciava Jeanne Moreau (París, 1928-2017) el 2008, durant la cerimònia d’entrega del César d’honor, amb la mirada ferma i la veu vellutada que la caracteritzava. L’actriu, guionista, directora, cantant i escriptora va assegurar el 2010 que, mentre visqués, no abandonaria mai el cinema. Pràcticament ho va complir. Moreau va morir ahir als 89 anys a París, deixant enrere més de 130 pel·lícules i una trajectòria esplèndida que l’ha coronat com una de les grans dames del cinema, com la millor actriu del món.

Eclèctica, carismàtica i brillant, Moreau va endinsar-se en l’espectacle de ben jove. Amb 19 anys va debutar en el teatre al Festival d’Avinyó i va ser admesa a la Comèdia Francesa. Es convertia així en el membre més jove de la companyia. Als escenaris, Moreau va fer els seus primers passos interpretatius amb obres com Les caves du Vatican i Otel·lo. Ben aviat, però, va saltar al cinema. Ho va fer el 1949 amb Dernier amour, un film de Jean Stelli que va significar el seu debut a la gran pantalla i l’inici d’un vincle intens amb el setè art que l’acompanyaria la resta de la seva vida. Cineastes icònics van clissar de seguida el seu talent. Amb el director Louis Malle, Moreau va tastar el suspens a Ascensor al cadafal (1957), en què donava vida a una esposa infidel que es resisteix al destí i maquina l’assassinat del seu marit.

Cinc anys més tard, l’actriu donava forma a un dels personatges més emblemàtics i captivadors de la seva trajectòria: la Catherine de Jules i JimLe tourbillon en una escena que va quedar gravada a la memòria de molts espectadors i que deixava constància de la potència musical de la intèrpret. Els anys 60, de fet, van ser prolífics i cèlebres per a ella. Considerada una de les muses de la Nouvelle Vague, l’actriu va abraçar la fama internacional amb films comEls amantsLa nitDiari d’una cambrera de Luis Buñuel (1964),La núvia vestia de negreEl procés d’Orson Welles (1962).

Aquest cineasta, que va descobrir Moreau al teatre, va definir-la com “la millor actriu del món” i va encoratjar-la a agafar les regnes de la direcció cinematogràfica. Així, Moreau va estrenar-se com a directora de pel·lícules amb LumièreL’adolescentLes valseusesUna dama a ParísLe talent de mes amis d’Alex Lutz (2015).

Una dona versàtil i inclassificable

Moreau va transitar pel cor del cinema internacional de mitjans del segle XX sense perdre en cap moment les conviccions que la feien una dona inclassificable. Més enllà de fer gala d’una enèrgica capacitat de seducció davant les càmeres, va donar l’esquena a les convencions que la volien encasellar com a femme fatale o l’actriu de la bellesa frívola, i va demostrar una gran versatilitat interpretativa. Compromesa i d’esperit rebel, Moreau va rebutjar sempre aquells papers que considerava indignes per a les dones i va lluitar per trencar amb els rols femenins que anaven a remolc dels homes. “Em nego a donar una imatge de la dona vista des del món dels homes, com si fóssim éssers inferiors”, afirmava l’actriu. Truffaut la va definir en moltes ocasions com “algú que té totes les qualitats que s’esperen d’una dona, totes les que s’esperen d’un home, i que no té els inconvenients de cap dels dos”.

Malgrat que Moreau va deixar al cinema la seva empremta més profunda, la feina a la gran pantalla no va frenar-la de submergir-se en les aigües d’altres disciplines. Apassionada per la música, va posar la seva veu al servei de grans autors i cineastes i va publicar sis discos entre el 1963 i el 2010. Tampoc va girar mai l’esquena al teatre. Dalt dels escenaris, Moreau va donar vida a la Maggie de La gata sobre la teulada de zinc de Tennessee Williams (1956), va actuar colze a colze amb Gérard Depardieu i Delphine Seyrig en l’adaptació de La Chevauchée sur le lac de Constance de Peter Handke (1974) i va encarnar la protagonista del monòleg Le récit de la servante Zerline de Hermann Broch (1986), entre altres muntatges teatrals. Fins i tot va fer algunes incursions com a directora d’escena d’òperes com ara Attila de Verdi, que va dirigir a l’Òpera de la Bastilla de París.

Sobretot a partir dels anys 90, a Jeanne Moreau li va arribar un devessall de reconeixements i premis que van acabar de catapultar-la com un dels grans noms del cinema francès. El 1992 va recollir el César a la millor actriu per La vella que camina pel mar, del cineasta Laurent Heynemann, i, en paral·lel, va rebre el Lleó d’Or de Venècia per la seva trajectòria. L’Acadèmia del Cinema nord-americana va reconèixer-la el 1998 amb l’Oscar d’honor, mentre que la francesa ho va fer el 1995 amb un César d’honor i el 2008 amb un altre a una trajectòria de 60 anys. A més, Moreau és, ara per ara, l’única actriu que ha presidit el jurat del festival de Canes en dues ocasions: el 1975 i el 1995. També va ser la primera dona que va entrar a l’Acadèmia de les Belles Arts de França, l’any 2000.