Mor Jean-Paul Belmondo, la gran estrella del cinema francès

BarcelonaJean-Paul Belmondo ha mort als 88 anys, segons ha informat l'agència de notícies AFP. Bébel, com era conegut pel públic francès, va ser una de les grans estrelles del cinema europeu del segle XX, va protagonitzar algunes de les pel·lícules més importants de la Nouvelle Vague i va transitar després al cinema d'acció, el thriller i la comèdia. Actor d'un físic peculiar ("Ets massa lleig", va dir-li un professor d'art dramàtic) i una energia interpretativa desbordant, Belmondo va trencar motlles estètics i va marcar una època gloriosa del cinema francès, formant parella de vegades amb el seu amic Alain Delon, d'una bellesa més refinada. Al final de l'escapada, Borsalino, La sirena del Mississipí, Cartouche i L'home de Rio, entre moltes d'altres, el van convertir en l'intèrpret preferit dels francesos, un símbol nacional. Tant, que als anys 90 un director francès es queixava que "el públic d'una certa edat ja només va al cinema quan estrenen una pel·lícula de Belmondo".

Nascut el 9 abril del 1933 a Neuilly-sur-Seine, a la perifèria de París, l'actor era fill d'un escultor que cada diumenge el portava al Louvre i d'una pintora que el feia servir de model. Ell va preferir el teatre, però també era aficionat al futbol i la boxa, que va practicar professionalment entre el 1949 i el 1950. Després de tres combats guanyats per K.O., va abandonar la boxa "perquè la cara que veia al mirall estava començant a canviar". El nas trencat de boxejador es va convertir en un dels seus trets més característics. Alumne del prestigiós Conservatori Nacional d'Art Dramàtic, Belmondo va debutar al teatre el 1953 i al cinema el 1957, sempre en papers menors. El 1958, una trobada li canviarà la vida: Jean-Luc Godard es va creuar amb ell pel carrer i va oferir-li protagonitzar un dels seus curts. "Vingui a la meva habitació d'hotel, gravarem i li donaré 50.000 francs", li va dir el director. L'actor recordava a les seves memòries Mil vides valen més que una que no veia del tot clares les intencions d'aquell home estrany amb ulleres de sol i accent suís, però que al final va acceptar. Dos anys després Godard el tornaria a reclutar per Al final de l'escapada, la pedra fundacional de la Nouvelle Vague. El seu paper de criminal a la fuga que s'embolica amb l'aspirant a periodista interpretada per Jean Seberg marca d'alguna manera la seva personalitat com a actor: elèctric, perillós i magnètic, un bandarra simpàtic que moralment es mou sempre per la corda fluixa i tanmateix sap ficar-se el públic a la butxaca.

L'èxit internacional d'Al final de l'escapada va obrir-li les portes del cinema internacional i la possibilitat de treballar amb directors com Vittorio de Sica a La camperola, amb una exuberant Sofia Loren, però Belmondo va mantenir el seu centre de gravetat a França, alternant projectes de línia cent per cent autoral amb propostes més lleugeres i sense pretensions que buscaven l'èxit popular de manera desacomplexada. Així, tant podia ser l'home que trencava les cadenes burgeses de la godardiana Pierrot el boig o el mossèn rural de la França ocupada de Léon Morin, sacerdot –la primera col·laboració amb Jean-Pierre Melville– com el soldat de permís de L'home de Rio o el bandit de Cartouche, aventures gairebé tintinesques en què l'actor exhibeix les seves condicions físiques fent coreografies d'acció espectaculars. Belmondo era el Tom Cruise de l'època, però també el Joaquin Phoenix; compaginava tots els gèneres i registres sense perdre credibilitat i aportant la seva vitalitat i intensitat als papers que interpretava. Això era possible gràcies a la seva versatilitat, però també a un panorama cinematogràfic més obert que el d'ara, en què el cinema d'autor arrossegava multituds al cinema.

De musa de Godard a heroi d'acció

Belmondo va tancar la dècada dels 60 interpretant una figura tràgica, l'home atrapat en la teranyina d'amour fou de Catherine Deneuve a La sirena del Mississipí, i va començar la dècada dels 70 amb un dels seus grans èxits, Borsalino, pel·lícula de gàngsters en què compartia protagonisme amb Alain Delon. "Ell i jo som el dia i la nit, com un gos i un gat, però tenim carreres paral·leles al cinema: vam ser revelació el mateix any, el 1960, vam compartir directors com Jean-Pierre Melville i sovint fèiem de gàngsters o d'homes solitaris", comentava Belmondo a la seva autobiografia. Amb excepcions com Stavisky (Alain Resnais) i Dr. Popaul (Claude Chabrol), durant els 70 Belmondo va començar a abandonar els papers més dramàtics per cultivar el personatge d'heroi d'acció a la francesa: seductor, descarat, atlètic i gamberro. "Quan em poso seriós no els agrado", deia tot recordant el fracàs de públic de La sirena del Mississipí. Títols notables com El cervell, Pànic a la ciutat, El clan dels marsellesos i El professional van convertir Belmondo en un dels dominadors de les taquilles franceses dels anys 70 i principis dels 80.

Quan el públic va començar a girar-li l'esquena, a finals dels 80, l'actor es va refugiar en el teatre i va espaiar els seus treballs en cinema. El 1998 va intentar repetir l'operació Borsalino reunint-se amb Delon a Un de dos, un vehicle confeccionat a la mida dels dos actors per Patrice Leconte, però el públic va respondre amb indiferència. Amb l'edat van començar a ploure els premis, com el seu únic Cèsar que va guanyar el 1989 per L'imperi del lleó, de Claude Lelouch, però la maduresa de Belmondo no va ser plàcida: el 2001 va patir un ictus que va deixar-li seqüeles i que el va allunyar dels rodatges durant uns anys. Tanmateix, el 2002 es casava amb la ballarina de 24 anys Natty Tardivel, que l'any següent el va fer pare (amb 70 anys) del seu quart fill. Tardivel i l'actor es van divorciar el 2008 i Belmondo va iniciar una relació amb una antiga conilleta Playboy, a la qual va acabar denunciant per haver-li estafat 200.000 euros.