Mor Isao Takahata, el poeta de l’animació japonesa

BarcelonaVa ser el pare de Marco i Heidi, les sèries que van revolucionar l’animació televisiva dels 70 i 80. També el director d’obres mestres del cinema animat com la commovedora La tomba de les lluernes. L’allargada ombra de Hayao Miyazaki, el seu soci a l’estudi Ghibli, va eclipsar en part la seva figura, però el seu llegat artístic és immens. Isao Takahata, que va morir ahir als 82 anys, va ser un dels grans mestres de l’animació moderna, un poeta del silenci, l’emoció i el gest.

Llicenciat en literatura francesa, comença la seva carrera a la famosa productora Toei, on el 1968 dirigeix el seu primer llarg, La princesa encantada. Va ser un fracàs comercial, però gràcies al film va conèixer Hayao Miyazaki, amb qui fundaria l’estudi d’animació més important dels últims 50 anys (amb el permís de Disney). Abans, Takahata es va forjar un cert prestigi dirigint sèries animades com El secret d’Akko-chan i Lupin III, però res comparable a l’èxit internacional de Heidi. Els nens que seguien embadalits les aventures d’aquesta nena que vivia amb el seu avi als Alps suïssos no coneixien el nom de Takahata, però la sèrie va canviar l’animació televisiva introduint temes realistes i dramàtics. Després arribaria la lacrimògena Marco, sobre un nen que viatja d’Itàlia a l’Argentina per reunir-se amb la seva mare. Juntament amb Mazinger Z, Marco i Heidi van obrir el camí per a l’animació japonesa a les televisions occidentals.

Ja sota el paraigua de Ghibli -i després de produir per a Miyazaki Nausicaa -, el 1988 firma una de les pel·lícules més tristes de la història del cinema: La tomba de les lluernes és la història de dos germans orfes que lluiten per sobreviure durant els últims mesos de la Segona Guerra Mundial. Un melodrama duríssim i alhora d’una delicadesa extraordinària que va tenir un gran èxit internacional. Mentre Miyazaki explorava mons fantàstics o el folklore màgic japonès, Takahata explorava la poesia de la vida ordinària amb la sensibilitat de cineastes com Yasuhiro Ozu en títols com Records de l’ahir (1991) i l’encantadora comèdia familiar Els meus veïns els Yamada (1999), en la qual experimenta amb un traç minimalista i un color desdibuixat.

Kaguya, el cant del cigne

Inactiu durant la primera dècada d’aquest segle, el 2010 readapta Anna de les teules verdes, però només tres anys després s’acomiada del cinema per la porta gran amb la magistral El conte de la princesa Kaguya. El seu testament fílmic adapta un conte tradicional del segle X sobre una nena que apareix un bon dia en un brot de bambú i acaba convertida en princesa. Un relat sobre la pèrdua de la innocència i el poder indomable de la natura que revela el traç més lliure i viu de Takahata, fregant els límits de l’esbós i lliscant pels suaus colors d’aquarel·les. Una autèntica joia -i una raresa en temps d’hegemonia 3D- que culmina una trajectòria que el situa entre els grans directors dels últims 50 anys, i no necessàriament cenyint-se al cinema animat.