Mor Inge Huygen, una neerlandesa peculiar a Barcelona

BarcelonaInge Huygen, nascuda a Maastricht el 1957 i morta a Barcelona el 15 de març, ha deixat una empremta important a la ciutat on va viure prop de quaranta anys. A finals dels setanta, Barcelona vivia una efervescència creativa sense límits definits que va atreure persones com l'Inge. Venia d'Amsterdam, on havia fet estudis de sociologia. Li agradaven el sol i la llum, però també aquella nit barcelonina amb un esperit anàrquic on semblava que tot era possible.

A la nit, l'Inge va trobar el Kike Anzizu i el Xefo Guasch, de Turmix Productions, i sota el logo d'una batedora aquest trio van sacsejar la ciutat. Un dels invents va ser la Marxa Nòmada i amb les postals que l'Inge portava dels Països Baixos, sorprenents, diferents, ens convocaven de tant en tant en una discoteca o sala de festes fora del circuit habitual dels noctàmbuls, i així vam descobrir l'Ebano i també el Bikini, l'antic, el de la Diagonal amb el minigolf. The place to be. Cada dia de la setmana hi havia concerts de diferents estils que programava l'Inge, del rock al flamenc, apostant pels músics locals i fent pont Amsterdam-Barcelona. "La Cruyff de la nit barcelonina", titulava un diari l’endemà de l’última nit del Bikini, on van tocar tots músics que havien fet del Bikini casa seva.

Després va venir el nou Bikini, al carrer Deu i Mata, amb un escenari apte per a grans concerts del circuit nacional, on també es feien moltes festes. Tot això era compatible amb canviar de casa unes quantes vegades, a la muntanya o a la ciutat i viceversa, buscant sempre el millor indret on criar les seves filles, la Maria i la Kira, la seva millor obra.

L'Inge va aterrar després a la mítica sala de ball La Paloma, on va conèixer el Santi, el company per sempre. Era una sala que dormia el son del passat, els clients habituals eren gent gran que havien arribat a anar-hi a ballar amb el gota a gota mòbil i potser ja no tornaven la setmana següent. L'Inge, amb la seva intuïció i el seu art, la va capgirar i aquella preciosa sala amb orquestra va reviure, convocant nous públics i obrint l'escenari a estrelles locals i internacionals i a l’electrònica. No va ser un final dolç...

Al CCCB

Més endavant, quan el projecte de la granja urbana a la masia de Montjuïc va fer figa per restrenyiment municipal, va guanyar el concurs del CCCB per dirigir el restaurant-cafeteria del centre, el C3Bar, un nou repte que la confrontava amb el fet del menjar, escollint curosament els productes de proximitat però també els colors de les parets i tots els elements necessaris per crear un bon entorn. Quan es proposava una cosa, tots sabíem que hi aniria fins al final, valenta i sensible. Sabia que el més important eren les persones, còmplices amb el seu rigor i eficàcia. Tenia una bondat empàtica, generosa, atenta als altres, a les necessitats de cadascú, i sovint es convertia en mentora de l’equip, impulsant destins que dignifiquen les persones.

Quan va allunyar-se de Barcelona, a Figueres va trobar-hi la comunitat de migrants i va iniciar un arxiu sonor amb els relats d'aquelles persones, d'on provenien i com havien arribat fins allà. L'objectiu era teatralitzar-ho i convertir-ho en una eina d'integració, sempre amb la voluntat de trencar l'aïllament i els guetos. La seva darrera aventura va ser reconstruir una masia pràcticament en ruïnes en un poblet de l'Albera, convertint-la en una casa lluminosa, sostenible energèticament, per a ús d'habitatge propi amb dues habitacions per a estades temporals. Altre cop propiciant l'acolliment en un indret on se senten els ocells i, a l'estiu, les cigales. Al marxar ens ha dit: "Tot està perfecte".