Adeu a Hilari Raguer, el monjo i historiador amb ànima subversiva

BarcelonaNo mentir i no tenia por a la veritat. Era el lema del monjo i historiador, Hilari Raguer, i el va aplicar al llarg de la seva vida. Aquest monjo i investigador infatigable, ha mort, segons ha informat l'Abadia de Montserrat, aquest matí, als 92 anys. Nascut a Madrid l'any 1928, el pare Raguer es va llicenciar el 1950 en dret a la Universitat de Barcelona, el 1954 va ingressar al monestir de Montserrat i el 1960 va ser ordenat sacerdot. Feia 65 anys que era monjo. Mai va perdre la curiositat. Va buscar i rebuscar entre documents i arxius per intentar aportar més llum sobre el passat més recent. Molt abans que tothom parlés de memòria històrica, Raguer ja demanava que el país assumís el seu passat. Va treballar fins al final. L'historiador Josep Maria Solé i Sabaté explica que els darrers mesos va substituir-lo en algunes conferències i Raguer li enviava les conferències escrites perquè les llegís. "Això no ho fa quasi ningú, era un home d'una honestedat, valentia i intel·ligència fora de sèrie".

Membre del grup clandestí antifranquista Torras i Bages, en què va coincidir amb Jordi Pujol i Joan Reventós, el 1951 va ser empresonat durant set mesos a la presó de Montjuïc per haver participat en la vaga de tramvies. Al van sotmetre a un Consell de Guerra, va ser l'únic, perquè estava fent el servei militar i va participar a la vaga. "La policia em va detenir i el 2 de març a la matinada em van portar a Montjuïc. Ja ho havia passat molt malament els dies que vaig estar a la comissaria, tant físicament (vaig rebre uns quants cops de puny) com moralment. A Montjuïc vaig pensar que seria pitjor. Però com que aleshores formalment jo era militar –feia la mili–, i també per influència d’un oncle meu ben situat en el franquisme, d’alguna manera em van rebre com un compañero", explicava sobre la seva detenció el monjo en una entrevista a l'ARA el 2018.

"Un element subversiu altament perillós"

Raguer i Suñer va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 2014 i dos anys més tard va ser guardonat amb la Medalla d'Or de la Universitat de Barcelona. Quan la universitat li va lliurar la medalla, l'historiador Josep Villarroya va recordar que l'informe de la policia del 1951 descrivia Hilari Raguer com "un element subversiu altament perillós" i que, en canvi, el comandant del castell va veure un jove esporuguit amb aire d’infeliç: “Els que el coneixem personalment i hem seguit la seva trajectòria intel·lectual, repeteixo, pensem que la policia no anava gens errada. Ha lluitat sempre com a persona i com a historiador contra la dictadura franquista i el seu llegat”, va dir Villarroya.

L'historiador diu que Raguer sempre va defensar “a capa i hàbit” el que pensava i creia tant en l’àmbit de la història (defensava que l'Església havia de demanar perdó pel paper que va jugar durant la Guerra Civil i que molts republicans catalans van ajudar els catòlics durant els primers mesos del conflicte) com en les seves conviccions polítiques o ciutadanes (la defensa de l’independentisme i de la República). En aquell homenatge de la Universitat de Barcelona, Raguer, que aleshores tenia 88 anys, va dir: "Encara espero veure, com propugnava aquella octaveta clandestina del 1951, una Universitat de Barcelona alma mater de la República Catalana independent". Villarroya recorda que Raguer es va introduir a la història a partir dels seu estudis d'Unió Democràtica i es va acabar convertint en un referent excepcional sobre la República, la Guerra Civil i la postguerra. "La seva pluralitat, el domini de molts camps, es demostra en molts articles que va publicar, a vegades escrivia a partir de biografies però sempre contextualitzant i analitzant el període, no hi ha cap obra de referència de la Guerra Civil en què ell no hi intervingui" diu Villarroya.

Doctor en dret i en teologia i diplomat en psicologia social i en ciències polítiques, i fundador de revistes com Documents de l’Església, Raguer va exercir una gran influència sobre molts historiadors, l'admiraven Paul Preston, Josep Fontana i Josep Termes, entre molts altres, però curiosament cap títol no el vincula a la història. El fet que no es llicenciés en història, però, no va impedir que fes una tasca titànica i publiqués una extensa bibliografia. Destaquen les biografies, amb molta informació inèdita, de Manuel Carrasco i Formiguera i del general de divisió Domènec Batet Mestres. Raguer va aprofundir també en el paper de l'Església durant la Guerra Civil i les seves publicacions van generar força controvèrsia. Però una de les peculiaritats d'aquest monjo, de mirada afable i paciència infinita, és que mai defugia les polèmiques. També va escriure llibres com La espada y la cruz, La pólvora y el incienso o Arxiu de l’Església catalana durant la Guerra Civil. Raguer també va col·laborar amb moltes obres col·lectives, va escriure centenars d'articles a diferents publicacions i va participar amb moltes conferències. Acostumava a provocar més d'un somriure, perquè tenia un gran sentit de l'humor. Un dels seus últims llibres va ser Ser independentista no és cap pecat (Claret, 2012). Aquesta última obra li va suposar un enfrontament amb bona part de l'església catòlica.

"És el millor historiador, amb diferència, de l'església i el paper que va tenir durant la Guerra Civil -diu Solé i Sabaté-. Ha marcat un camí i ha fet rectificar a molta gent". Solé i Sabaté també destaca l'estudi que va fer Raguer sobre la Unió Democràtica de la Guerra Civil: "Demostra com s'ha de fer un estudi sobre un partit, situa els personatges i la conjuntura d'un moment en què Unió Democràtica va donar suport a la Generalitat".

La missa exequial tindrà lloc dissabte, a les 10.45 h, i serà presidida pel pare Abat Josep M. Soler.