Mor Francesc Vallverdú, poeta i 'pare' de la sociolingüística catalana
Representant del realisme històric dels anys 60, va ser traductor, articulista i autor d'assajos sobre llengua, a més de membre de diverses entitats filològiques
BarcelonaFrancesc Vallverdú (1935-2014), que va morir aquest dijous als 78 anys, és considerat un dels pares de la normalització lingüística del català, per la seva tasca durant 21 anys al capdavant del serveis lingüístics de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i pels seus assajos. El 1968 ja va escriure 'L'escriptor català i el problema de la llengua', on abordava un tractament renovador de temes com el bilingüisme i l'evolució de la llengua literària. En les següents dècades aprofundiria en aquesta qüestió amb estudis com 'La normalització lingüística a Catalunya' (1979) o 'L'ús del català: un futur controvertit' (1990).
Però Vallverdú també ha sigut un exponent del realisme social en poesia. Va començar a escriure'n a la universitat, a la 'Quarta antologia poètica universitària' (1952-1956), iniciada per Albert Manent i altres activistes. El primer poemari, 'Com llances', es va publicar el 1961 i amb 'Cada paraula un vidre' va rebre el premi Carles Riba el 1965, però es va publicar tres anys després per la censura. Amb els anys va evolucionar cap a una poesia més personal, lírica i metafísica aplegada a 'Poesia 1956-1976' (1976) i als reculls 'Regiment de la cosa pública' (1983), 'Leviatan' (1984), 'Festival amb espills de Ramon Roig' (1989) i 'Encalçar el vent' (1995). El 2009 es publica la seva obra poètica completa, 'Temps sense treva'.
Va ser membre fundador del Grup Català de Sociolingüística (1973), del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya (1991-1999), assessor lingüístic del 'Gran Larousse català' (1987-1993) i director de l''Enciclopèdia de la llengua catalana' (1999-2002).
Va traduir Alberto Moravia, Cesare Pavese i Italo Calvino, i va rebre premi Bocaccio per la traducció del 'Decameró', de G. Boccaccio, publicada el 1984.
El 1986 rep la Creu de Sant Jordi i el 1990, el Premi Nacional de periodisme de la Generalitat de Catalunya, per l'article 'L'alarmisme, un recurs contraproduent', publicat a 'El País', d'on era col·laborador.