Mor el fotògraf Horacio Seguí, el testimoni gràfic de tota una època
Va ser el cronista de grans esdeveniments musicals i esportius
BarcelonaEl fotògraf Horaci Seguí, que amb la seva càmera va retratar tota una època, des dels grans festivals musicals fins als partits del Barça, ha mort aquest dijous, segons ha confirmat el seu net, Ignasi Bea Seguí. Tenia 93 anys. Seguí va néixer a Barcelona el 5 d’abril del 1930 i va ser autodidacte. Malgrat que no ho va tenir gaire fàcil, res va impedir que es dediqués a la seva passió, que era la fotografia.
Inicialment es va dedicar sobretot a retratar els grans festivals musicals de l’època, com Sanremo, Mediterráneo i Eurovisió). Va ser el cronista gràfic dels grans concerts dels músics catalans i els va retratar per il·lustrar les cobertes dels seus discos. Va arribar a tenir una gran complicitat amb molts músics. Se'ls enduia a passejar per Barcelona i improvisava sessions en llocs que res tenien a veure amb un estudi convencional: des d'un parc fins a un edifici en obres, passant per una estació de tren.
Al seu arxiu hi ha fotos dels Beatles a l’aeroport, a l’Hotel Avenida Palace i a la Monumental. I de Raphael, el Dúo Dinámico, Paul Anka, Jimmy Fontana, Mari Trini, Bruno Lomas, Julio Iglesias, Massiel, Tony Ronald, Los Tres Sudamericanos, tota la Nova Cançó i els Setze Jutges (Josep Maria Espinàs, Quico Pi de la Serra, Guillermina Motta...).
Seguí va aprendre l'ofici amb l'ajuda dels manuals de fotografia de l’època. El seu primer laboratori el va improvisar, com recordava el periodista Toni Vall quan la seva obra es va exposar al Centre Cívic Casa Golferichs de Barcelona, al safareig de casa els seus pares. Seguí va haver-se de posar a treballar quan només tenia 12 anys en una fàbrica de pells, i el seu primer contacte amb la fotografia va ser quan, amb 16 anys, va entrar al Banco Hispano Americano com a grum. Allà va començar a rebre encàrrecs per cobrir els actes que organitzava el club Hispamer. Poc temps després, el 1959, va començar a col·laborar a la revista Mosaico Musical.
Va ser força valent quan, el 1963, va decidir deixar la feina al banc per dedicar-se de ple a la fotografia. Aquell mateix any va demanar formar part del Registre Oficial de Periodistes, però el ministre franquista d'Informació i Turisme li va denegar el permís. Tanmateix, ell va continuar treballant per a revistes com Sábado Gráfico, Discóbolo o Velocidad a la dècada dels seixanta, i fins a una trentena de diaris i revistes publicaven les seves fotos. El 1968 va inaugurar la seva pròpia botiga i laboratori fotogràfic, a l’avinguda de Madrid, 198, de Barcelona, que va tancar el 1995.
El fotògraf del Barça
Va ser un gran fotògraf dels esdeveniments esportius. No tan sols del Barça sinó també del bàsquet, el ciclisme, la natació o el waterpolo. El 1973, i durant quatre anys, va ser el fotògraf oficial del Barça presidit per Agustí Montal. Va ser l'inici d'una llarga trajectòria i va viatjar per tots els camps d’Espanya per fer les fotos de les col·leccions de cromos. Va ser fundador de la revista Don Balón i va publicar al diari As durant molts anys.
Les seves fotografies parlen d'una època, però també de la relació que va establir amb molts dels grans noms de la música i de l'esport del segle passat. Es nota la complicitat i la comoditat del fotografiat en molts dels retrats que va fer. Ho explicava Toni Vall quan va anar a casa del fotògraf. Seguí tenia fotos al costat de Ricardo Zamora, Di Stéfano, Dalí, Tarradellas, Cantinflas, Kubala, Joan Miró, Salvador Allende, Vicenç Ferrer... Totes tenen la seva història. Va passejar Tom Jones amb la seva moto. Els 5 Latinos van dinar pa amb tomàquet a casa seva. Va portar Charles Aznavour a veure la Sagrada Família. Va fotografiar el concert dels Beatles. Dos anys abans de fitxar pel Barça, Johan Cruyff va venir a Barcelona i la van visitar plegats...
La seva obra s'ha pogut veure al Palau de la Virreina, el Museu Colet, l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, el Museu del Barça i nombroses penyes barcelonistes. Al llarg de la seva carrera va rebre diferents premis i reconeixements, com els premis del Saló de l’Automòbil (1976,1977 i 1981) pels treballs publicats a la revista Velocidad. El 2019 va publicar amb l'editorial Base i textos de Toni Vall La meva vida en un clic. Va donar moltes de les seves fotografies a l'Arxiu Nacional de Catalunya i al Museu del Barça. Va ser un lluitador que mai es va cansar de reclamar i protestar pel reconeixement dels drets d'autor dels fotògrafs.