Mor el músic Florian Schneider, una de les dues ànimes de Kraftwerk
El creador alemany va ser una de les figures clau de la música electrònica
BarcelonaUn dels fundadors de Kraftwerk. De fet, un dels dos protagonistes essencials de Kraftwerk, un dels actius musicals més rellevants de la segona meitat del segle XX. També un dels més influents i un dels pocs que la història reconeix com a imprescindibles, perquè sense Kraftwerk les coses haurien sigut diferents, segurament menys estimulants. Aquest és el llegat del músic alemany Florian Schneider, que ha mort als 73 anys a causa d’un càncer. Ell i Ralf Hütter van convertir l’electrònica en una música popular, van alimentar la música disco, el techno, el hip-hop i el techno-pop i van fer servir la tecnologia per crear anticipant el futur sense caure en el narcisisme de l’experimentació per l’experimentació.
Florian Schneider, nascut el 7 d’abril del 1947 a Öhningem, al sud-oest d’Alemanya, era fill de l’arquitecte Paul Schneider-Esleben, una figura clau de l’arquitectura alemanya de postguerra. La família es va instal·lar a Düsseldorf, la ciutat que havia sigut un dels motors de la revolució industrial i seu d’una influent Acadèmia de Belles Arts per on han passat artistes com Paul Klee, Joseph Beuys i Gerhard Richter, a més de l’escriptor Günter Grass i el fotògraf Thomas Struth, entre molts altres. Les dues coses, la indústria i l’art, tenen molt a veure amb Kraftwerk, central elèctrica en alemany.
Per a Hütter i Schneider, el so del grup, rítmic, industrial en el sentit més prosaic, era música ètnica: el reflex d’un entorn. Però era a través de l’art, de la creació amb intenció artística, que el so d'aquell entorn es transformava en música. Com explicava el crític musical Félix Suárez a la revista Dance de Lux de 1998, Kraftwerk van demostrar "la utilitat de sintetitzador com a font infinita de sons i no en un simple emulador d’instruments coneguts". I això ja ho estaven fent a principis dels anys 70. Si alguna vegada el concepte pioner té sentit, és per referir-se a Kraftwerk.
Un altre dels trets característics del grup és la imatge d’operaris, com una mena d’obrers especialitzats que van evolucionar fins a esdevenir robots submergits en els codis de la intel·ligència artificial, i en això també van avançar-se. Ells ja jugaven amb la virtualitat quan ni tan sols se’n parlava.
Schneider i Hütter van decidir crear plegats al conservatori de Düsseldorf. Eren els temps del krautrock, el rock alemany que bevia de l’experimentació i l’avantguarda, i en aquell context comencen a improvisar fins que el 1968 formen Organisation. És rock progressiu, l’avantsala de Kraftwerk, però encara lluny de la revolució que protagonitzarien poc després. Aleshores Schneider ja destacava pel perfil tecnològic, buscant efectes electrònics per modular i violentar el so de la flauta, i al llarg dels anys va dissenyar molt del software i el hardware que va fer servir per crear música. Kraftwerk, com a societat compartida per Schneider i Hütter, va néixer el 1970. Els altres membres del grup van anar canviant, però ells dos van ser el nucli dur fins al 2008, quan Schneider va deixar l’aventura, poc motivat per seguir voltant pel món fent concerts.
Els primers anys de Kraftwerk es van caracteritzar per la tensió entre la influència del rock progressiu i còsmic i el desenvolupament d’una personalitat pròpia a partir del ritme i d’estratègies artístiques que tan aviat connectaven amb els ready made de Duchamp com amb el pop art, i a vegades alhora, com en la utilització del con en la portada dels dos primers discos. En el tercer disc, Ralf & Florian (1973), comença a guanyar protagonisme l’electrònica, i el camí ja es irreversible a partir d’Autobahn (1974). No és encara el disc fonamental, i de fet obre portes que després van evitar deliberadament, però el tema Autobahn esdevindrà el repte a superar.
La trilogia posterior sí que va canviar la història: Radio-Activität (1975), Trans-Europa Express (1977) i Die Mensch-Maschine (1978), tots tres també amb el títol en anglès en les edicions internacionals. Aquests Kraftwerk estan parlant en futur, inventant el techno-pop i codificant la música industrial mentre suggereixen distopies relacionades precisament amb els processos tecnològics que ells mateixos fan servir. La preocupació pels desastres del progrés va ser una constant en Schneider, que després de deixar Kraftwerk va compondre Stop plastic pollution (2015), un plany per la desgràcia ecològica.
Aquells tres discos de la segona meitat dels anys 70 són els de peces com Antenna, Metal on metal, The model i The robots. I l’àlbum següent, Computerwelt / Computer world (81), culmina aquest període: és l’obra mestra d’un corpus que en el seu conjunt també té categoria d’obra mestra, tot un vademècum rítmic de l’electro i el hip-hop. El maxisingle Tour de France (1983) i l’àlbum Electric Café (1986) tanquen la història essencial de Schneider i Hütter, just quan la seva llavor ja s’havia escampant arreu. No tenien ni 40 anys.
Afortunadament, Kraftwerk van seguir presents més enllà de l’ombra que projectava la seva influència. En comptes de mantenir l’activitat discogràfica, van preferir, amb tota la paciència del món, desenvolupar espectacles de directe que anaven aprofitant els avenços tecnològics que anaven apareixent, sobretot en l’aspecte visual, com es va veure al Sónar de 1998. Curiosament, la música seguia lligant perfectament en un present que era el futur que havien avançat. Perquè Schneider (com Hütter) no només va ser un pioner, sinó també un visionari.
