L’escriptora Toni Morrison, guanyadora el 1993 del premi Nobel de literatura i autora d’una obra que explora la identitat negra als Estats Units i en particular l’experiència de les dones negres, va morir dilluns als 88 anys al centre mèdic Montefiore, a Nova York. Va ser la primera guanyadora afroamericana del premi Nobel de literatura i va escriure onze novel·les, així com llibres infantils i col·leccions d’assaigs. Entre les seves obres més celebrades destaca La canción de Solomon (Debolsillo) i Beloved (Ediciones B).
Morrison va ser un dels pocs autors americans que compaginava l’aclamació de la crítica i l’èxit comercial. Les seves novel·les apareixien regularment en les llistes dels més venuts i eren seleccionades pel club del llibre d’Oprah Winfrey, però alhora eren objecte d’anàlisi en estudis acadèmics. Quan va guanyar el premi Nobel, l’Acadèmia Sueca va dir que les seves novel·les estaven “caracteritzades per una força visionària i poètica”, a través de la qual “recreava un aspecte essencial de la realitat americana”.
L’estil de Morrison no s’assemblava al de cap altre escriptor en anglès. En la seva prosa, sovint lluminosa i embruixadora, hi ressonen les cadències de la tradició oral negra. Les narracions de Morrison barregen les veus d’homes, dones, nens i fins i tot fantasmes en polifonies imbricades. El mite, la màgia i la superstició es barregen amb les veritats quotidianes, una tècnica que connecta les seves novel·les amb les del realisme màgic llatinoamericà d’autors com Gabriel García Márquez. Aquests elements conviuen en la seva obra amb la preocupació per l’esclavitud i el seu llegat. En les seves ficcions, el passat sovint es manifesta en forma d’un present esgarrifós, un univers d’alcoholisme, violació, incest i assassinat retratat amb cruesa i detall. És un món, escriu Morrison a Beloved -ambientada en un segle XIX que funciona com a metàfora del segle XX- en què “qualsevol blanc podia acabar amb tu” i “no només prendre’t la feina, matar-te o mutilar-te, sinó embrutir-te; embrutir-te tant que ja no t’agradaries a tu mateix, que oblidaries qui eres”.
La peculiar aproximació de Morrison a la narrativa ja és evident en la seva primera novel·la, Ojos azules (Debolsillo), escrita en estones robades a la seva feina com a editora mentre era mare soltera de dos fills. Publicada el 1970, l’heroïna maleïda de la novel·la és Pecola Breedlove, d’onze anys, que creix en uns Estats Units inundats d’imatges de Shirley Temple i creu que és lletja i prega per l’única cosa que creu que la pot salvar: tenir els ulls blaus. “La novel·la prefigura els treballs posteriors de Morrison i la seva preocupació per la història, sovint dolorosa, vista a través de vides individuals, amb personatges que busquen el seu lloc en el món, amb el poder redemptor de la comunitat i el rol que les dones tenen en la supervivència d’aquestes comunitats”, va escriure d’ella John Leonard al New York Times.
L’autora va seguir explorant aquests temes en la següent novel·la, Sula (Columna / Ediciones B, 1973), sobre el retorn d’una dona jove a la seva ciutat natal i l’ostracisme que pateix per haver-se convertit en una seductora. El llibre que va consolidar la reputació de Morrison va ser el tercer, La cançó de Solomon, el primer amb un protagonista masculí, que segueix el viatge literal i espiritual d’un home a través de la Pennsilvània rural per recuperar un tresor familiar i, en definitiva, fer un viatge per trobar-se amb ell mateix. Considerada l’obra mestra de Morrison, Beloved (1987) va ser el seu primer llibre ambientat en el passat, una dècada després del final de la guerra civil dels EUA. Va ser elogiat per la crítica i adaptat al cinema per Jonathan Demme amb Oprah Winfrey de protagonista.
Un dels aspectes més notables dels llibres de Morrison és que dibuixen un món on els blancs solen estar absents, un fet poc habitual en la ficció del segle XX. L’ambientació dels seus llibres, la majoria situats a l’Oest Mitjà nord-americà, permet “fugir dels escenaris negres estereotipats”, va dir Morrison en una entrevista, i afegia que “no són ni la plantació ni el gueto”. És a l’Oest Mitjà que va créixer Morrison, concretament a Lorain, Ohio, el 1931, en una comunitat integrada de classe treballadora a uns 50 quilòmetres de Cleveland. De petita, a Morrison li encantaven les històries de fantasmes. La casa on vivia estava amarada d’històries i supersticions i la seva àvia consultava sovint un llibre sobre la interpretació dels somnis.
A la Universitat de Howard, on va graduar-se en anglès i després va fer de professora, també va començar a substituir el seu nom real, Chloe, per Toni, diminitiu del seu nom baptismal, Anthony. A Howard es va apuntar a un taller literari i va començar a escriure seriosament. En un dels exercicis va començar a treballar en la història d’una noia negra que vol tenir els ulls blaus, l’origen del seu debut. El 1958 es va casar amb Harold Morrison, un arquitecte de Jamaica del qual es va divorciar el 1964 perquè, segons va dir, ell volia una esposa tradicional i ella era incapaç de ser-ho.
Després del divorci, Morrison va començar a treballar d’editora a Random House, primer a Syracuse i després a Nova York, on durant dues dècades va editar autors afroamericans com Angela Davis, Gayl Jones, Toni Cade Bambara i Muhammad Ali. “M’interesso molt per la ficció negra perquè vull participar en el desenvolupament d’un nou cànon d’obres negres”, va explicar Morrison en una entrevista. Un dels projectes de no-ficció en què va treballar a Random House va ser The black book, un àlbum de retalls que travessa tres segles de la història nord-americana. Documentant-se per al llibre, Morrison va descobrir un article sobre una esclava fugitiva, Margaret Garner, que, a punt de ser capturada a Cincinatti, va matar la seva pròpia filla. Una dècada després de la publicació de The black book, la història de Garner es convertiria en l’armadura narrativa de Beloved.
La resposta crítica a Beloved va ser aclaparadorament positiva, però no unànime: en una corrosiva ressenya, el crític afroamericà Stanley Crouch la va qualificar de “novel·la d’Holocaust amb la cara pintada de negre”. El 1988, però, la revista Times Book Review va publicar una carta firmada per més de vint autors negres, entre els quals Maya Angelou, Amiri Baraka i Alice Walker, que elogiava Morrison i protestava pel fet que “encara no hagués rebut honors com el National Book Award o el Pulitzer”. Tres mesos després, Beloved guanyava el premi Pulitzer i The Book Review la nomenava “millor obra de ficció americana dels últims 25 anys”.
La seva obra també inclou les novel·les Jazz (Ediciones B, 1994), ambientada a la Nova York dels anys 20; Una benedicció (Ara Llibres / Lumen, 2009), que separa l’esclavitud de la idea de raça situant la història en el segle XVII, en què la servitud de negres o blancs era determinada per la classe, i Home (2012), sobre les dificultats d’un veterà negre de la guerra de Corea quan torna al sud encara segregat de les lleis de Jim Crow. Morrison també va escriure el llibret de Margaret Garner, una òpera de Richard Danielpour estrenada a Detroit el 2005 amb la mezzosopranoDenyce Graves en el paper principal.
Els reconeixements de Morrison també inclouen la Medalla Nacional d’Humanitats, rebuda el 2000, i la Medalla de la Llibertat, lliurada el 2012 per Barack Obama. Si hi ha una idea que unifiqui les obres de Morrison, allà on es pot llegir de manera més vívida és al final de La cançó de Solomon, quan, després d’acabar la seva odissea ancestral, el protagonista adquireix el coneixement que li permet sentir-se part de la seva família, de la seva comunitat i de l’Amèrica negra.
Copyright The New York Times
3 preguntes a Ferran Ràfols, traductor de Toni Morrison
Quines obres de Toni Morrison ha traduït?
He traduït el seu últim llibre, L’origen dels altres, però també la novel·la Una benedicció (Ara Llibres), que va ser molt interessant perquè Morrison tenia una prosa molt intensa i, a més, li agradava estalviar-se les claus de lectura per a lectors i traductors, situant l’acció en contextos històrics però sense donar les pistes per entendre què està passant. Per exemple, parlava d’uns esclaus i tu assumies que eren negres i després descobries que eren blancs.
No és una autora que posi les coses fàcils als lectors, doncs.
No, li agrada molt jugar amb els registres i amb les percepcions del lector, enganyant-lo i de vegades desconcertant-lo, però al final tot quadrava perfectament. Alhora, té un estil molt potent, líric i pertorbador, que obliga el traductor a donar una veu molt distintiva als personatges per reflectir-ho.
Com ha sigut la seva trajectòria editorial al mercat en català?
Una mica irregular. S’ha traduït molt bé l’última part de la seva obra, sobretot a partir del moment que Ara Llibres se la queda, però hi ha buits molt importants en la primera meitat de la seva carrera, com ara Beloved.
