BarcelonaRobert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) és la prova empírica que darrere d’un gran escriptor hi ha d’haver un lector voraç. Inspirat pels principals autors universals, que va llegir profusament -citava Marcel Proust, Rainer M. Rilke, Cesare Pavese, Thomas Mann, Edmund Wilson o Cortázar-, l’escriptor i crític va construir una obra d’alta volada literària, va obrir camins inexplorats, va merèixer els principals reconeixements del país i va erigir-se com a referència intel·lectual i periodística, si bé no sempre va aconseguir arribar al gran públic per l’exigència que imprimia a la seva literatura. L’escriptor va morir la matinada de dilluns, als 78 anys, després d’una batalla contra el càncer.
Tot just dissabte encara havia publicat a les pàgines del seu diari, La Vanguardia -on havia treballat quaranta anys, dirigint l’àrea de llibres i fent de crític literari-, una ressenya de Los países,de la francesa Marie-Hélène Lafon, editat a Minúscula; una mostra de la seva curiositat esmolada i del seu principal interès, la literatura estrangera. “Jo arribo tardanament a la literatura en català, conec abans la lost generation que Soldevila, per exemple. Quan començo a llegir literatura catalana soc molt crític, perquè el meu mestratge l’han exercit els grans autors de la literatura estrangera”, havia dit en una entrevista a Serra d’Or el 1992. “Ell era un crític-autor i per això tenia una sensibilitat especial respecte els llibres. Tenia la voluntat de ser un escriptor europeu”, explica el seu col·lega Julià Guillamon.
Una obra sense concessions
Saladrigas va tenir una carrera molt llarga, prolífica, sòlida i diversa. Va formar part dels escriptors englobats en el llibre La generació literària dels 70, marcats per la dictadura i la postguerra, tot i que aviat se’n va desmarcar. El seu camí ha sigut singular i solitari, i si bé escrivia novel·la realista de tall clàssic, tenia una gran ambició universal. Les seves obres contenien un món sencer, ple de racons i referents, i un ús precís del llenguatge. En són mostres obres com Aquell gust agre de l’estel (1977) i Memorial de Claudi M. Broch (Premi Nacional de la crítica el 1986), que van ser dos impactes literaris en la seva època. Els premis permeten seguir-li la traça amb obres com El sol de la tarda (premi Sant Jordi 1991 i premi Crexells 1992), La mar no està mai sola (premi Carlemany 1996) i més recentment La llibreta groga (premi Josep Pla 2004). Va escriure altres títols com Biografia (2005), L’altre (2008) i L’estiu de la pluja (2012). I també es va aventurar en la narrativa breu. La major part de la seva obra va ser traduïda en castellà i va tenir ressò a l’Estat.
“És una obra feta en un moment que la literatura catalana necessitava novel·listes, després de la postguerra i que la generació de Rodoreda, Calders, Benguerel i Tísner marxés a l’exili. La seva generació reprèn la literatura amb voluntat de fer la novel·la que es feia a Europa i els Estats Units”, diu l’editor de Galàxia Gutenberg, Joan Tarrida. Malgrat els reconeixements, però, no va acabar de trobar el seu públic. “Del principi al final va ser molt coherent. Va anar evolucionant al voltant d’una idea, no sé si romàntica, que és la construcció d’un mateix en un món hostil. En el fons, aquesta és la seva història”, diu Guillamon, que afegeix: “Quan fas una literatura difícil, a vegades els lectors i l’ambient literari en català no t’acompanyen, perquè funcionen coses més lleugeres. Els llibres que tenen èxit des dels anys 80 són més senzills, afalaguen més el lector. Ell era exigent. Hauria de ser un autor de referència de l’alta cultura, però és un sector que no s’acaba de consolidar mai. Això li ha perjudicat la visibilitat”. El 2000, a Proa, Isidor Cònsul va voler donar-li relleu començant a publicar les seves obres completes, amb els seus dos primers títols de referència, però no va tenir continuïtat.
El pes de la mirada periodística
Saladrigas va ser autodidacte. La voluntat de ser escriptor el va portar a treballar en el periodisme després de fer la mili a Melilla, una experiència que va utilitzar a la nouvelle 52 hores a través de la pell (finalista del Prudenci Bertrana el 1969) -després, a Sóc Emma (1983), va explicar l’impacte que va tenir en la seva generació el Maig del 68-. Va treballar en capçaleres com El Correo Catalán, Tele-Estel, Abc, Cavall Fort i Tele/eXpres i va acabar a La Vanguardia. “La seva feina de periodista va ser excel·lent. Probablement és la persona que més ha escrit sobre literatura europea i americana i, a més, descobrint autors i avançant-se a modes -afirma l’escriptor Jordi Coca, contemporani seu-. Va fer molt bé el paper d’introductor de models literaris diferents del nostre, però crec que el periodista el va ofegar i va tapar el novel·lista”. Julià Guillamon el defineix com un outsider, una rara avis amb una mirada molt àmplia precisament gràcies al periodisme: “Per a mi està més a prop de Montserrat Roig i de Terenci Moix, que eren gent que es buscava la vida professionalment per poder viure d’escriure, que de Jaume Cabré o Jaume Fuster”. A banda de crític literari, també era un gran conversador, com demostren les entrevistes que va fer a tòtems dels anys 70 per a Destino, reeditades fa quatre anys a Galàxia Gutenberg.
Un escriptor popular a les aules
Saladrigas era fill d’una família de la petita burgesia del centre de Barcelona. Tot i que va estudiar econòmiques, la vocació literària li va arribar de manera precoç. Admirador de Verne, Dickens i Dumas, deia que li devia al seu pare i les històries que li explicava: “Recordo que en escoltar-les, literalment embadalit, se’m disparaven els ressorts de la fantasia. Sempre he cregut que allà mateix va néixer la meva passió obstinada, que encara m’arbora per dins, d’escriure mentides com si fossin veritats”. Amb 15 anys escriuria els primers contes en castellà i amb 18 seria finalista del premi Nadal amb No todo es negativo.
Mai oblidaria aquella fascinació juvenil, tampoc com a autor. La seva obra per a joves és extensa i va tenir un gran seguiment des del principi de la seva carrera, gràcies al que ell reconeixia com la seva “gran novel·la”, Entre juliol i setembre (premi Joaquim Ruyra 1966). Després vindrien L’Àlex, el 8 i el 10 (1970); els sis volums dels àlbums d’ El viatge prodigiós d’en Ferran Pinyol (1971-78), que va tenir una versió radiofònica; Contes de cada hora (1993), i Amic Lu (1995), entre altres.
“Saladrigas va formar part d’una colla de pioners de la literatura juvenil que van aconseguir que el català arribés a les aules a la recta final del franquisme -afirma l’escriptor Salvador Macip-. Potser la feina més important que ha fet (i contemporanis seus com Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, Josep Albanell...) ha sigut contribuir a crear tota una generació de lectors (i escriptors!) en català, i només per això ja li hem d’estar eternament agraïts”.
Cinc títols clau d’una trajectòria extensa, diversa i prestigiosa Memorial de Claudi M. Broch
Saladrigas tenia una ambició totalitzadora, creia que cada novel·la havia d’abastar el món sencer propi del seu temps. En el llibre que va guanyar el Premi Nacional explica la història d’Europa a partir de la història d’un personatge excèntric de la societat catalana.
El sol de la tarda
Va guanyar el premi Sant Jordi i el Crexells. “Va ser important perquè és una novel·la que podia haver escrit un noruec”, diu Guillamon. Una novel·la íntima i agosarada que explora el desig eròtic.
Tauromàquia: sol i lluna
Va tocar totes les tecles, també la narrativa breu, relats que fugen del gènere. Amb Boires va guanyar el premi Víctor Català (1970). Va escriure els retrats Imatges del meu mirall (1983) i aquest Tauromàquia, un recull d’històries que plasmen el destí humà sota una existència amenaçadora.
Paraules d’escriptors / Rostros escritos
Del 1968 al 1975 va entrevistar a Destino grans autors catalans i espanyols, de Calders i Espriu a Cela i Matute. A més de llibres vinculats al seu ofici (Voces del boom, De un lector que cuenta, etc.) va publicar assajos com L’Escola del Mar i la renovació pedagògica.
Entre juliol i setembre
Escrivia novel·la juvenil en paral·lel a l’obra d’adults. Amb més de 80.000 exemplars, aquest és el seu bestseller, en el qual explicava aventures en un poble d’estiueig.
