Mor el prestigiós escriptor i editor Roberto Calasso

Barcelona"Les coses importants ja no tenen solució", va dir en una entrevista a l'ARA l'editor i assagista Roberto Calasso, quan el 2016 va rebre el premi Formentor, un dels pocs que no trobava lamentables per la nòmina d'escriptors que l'havien guanyat en els primers temps i de qui assegurava que hauria volgut editar les obres completes (Borges, Beckett, Gadda...) –Calasso, com a editor assenyat, tenia la norma de no parlar dels altres autors vius–. L'última notícia sense solució ha sigut, aquest dijous, la mort de l'escriptor i editor a Milà, als 80 anys, després d'un temps convivint amb una malaltia.

Roberto Calasso (Florència, 1941) ha sigut un dels grans editors europeus com a director editorial des del 1971 de la prestigiosa Adelphi, de la qual va passar a ser director general el 1990, després conseller delegat i president. L'autor va entrar-hi amb vint-i-pocs anys, poc després que Roberto Bobi Bazlen i Luciano Foà la fundessin el 1962, i començant per Nietzsche –que fins llavors era clandestí a Itàlia i que Calasso va traduir– va contribuir a aixecar un catàleg pulcre i estricte d'alta literatura, assaig i obres d'autors orientals: van difondre Leopardi i Manganelli, van recuperar Sándor Márai, va rellançar Milan Kundera i Guido Morselli, van incentivar autors com Bruce Chatwin i van convertir en bestseller a Herman Hesse. Avui mateix surten a les llibreries italianes dos volums de memòries de Calasso: Bobi recorda els inicis d'Adelphi amb Roberto Bazlen, i Memè Scianca, la seva infantesa a Florència. "El punt essencial per a un editor és reconèixer la qualitat, perquè d'aquí neix la resta", defensava criticant que avui tots els editors volguessin fer llibres iguals.

Una època que fa por

Però Roberto Calasso es definia a ell mateix sobretot com a escriptor, i tenia una extensa i reconeguda obra com a autor de ficció i no-ficció d'entre els més traduïts d'Itàlia. La seva prosa integra corrents filosòfics, estètics i morals de molt diversa procedència -el mite diu que als tretze anys ja havia llegit A la recerca del temps perdut de Proust; era fill d'un jurista antifeixista i nét del filòsof i pedagog fundador de l'editorial La Nuova Italia-. Era una de les veus més sàvies i incisives de l'assagisme europeu. Quan el 2011 presentava a Barcelona el seu últim volum sobre el naixement de la modernitat amb Charles Baudelaire alertava que la postmodernitat era encara "innominable" i, tot i que encara no podia definir-la, la temia: "Vivim en una època que fa por", deia. De fet acabaria publicant La actualidad innombrable (2018) sobre els perills de la societat secular, marcada per la tecnologia, l'odi i la inconsistència ideològica.

L'escriptor reconeixia tenir certes obsessions temàtiques. Entre els seus títols hi ha diverses obres en què afloren la mitologia clàssica i la filosofia. Anagrama és el segell que ha treballat tota la seva obra, amb una quinzena de títols publicats, tot i que també té títols en català a Arcàdia (la traducció dels aforismes de Kafka, el 2005) i a Quaderns Crema, com La follia que ve de les nimfes, 2007. Els títols més destacats són La ruina de Kasch (el primer que es va traduir, el 1989), Las bodas de Cadmo y harmonia (el seu bestseller internacional i premi Formentor, 1990), les aventures mítiques de Ka (1999), K. (2005), El rosa Tiepolo (2008) o El ardor (2016). I també té diversos llibres explicant la faceta d'editor: La marca del editor, Cien cartas a un desconocido i el recent assaig breu Com ordenar una biblioteca (2021).