Mor el director de cinema Peter Bogdanovich

BarcelonaEl director de cinema Peter Bogdanovich ha mort aquesta mitjanit als 82 anys per causes naturals a la seva casa de Los Angeles (als EUA), segons ha confirmat la seva filla Antonia Bogdanovich a The Hollywood Reporter. El cineasta, que va estar nominat a l'Oscar en dues ocasions, era considerat un dels directors de cinema més importants del Hollywood dels anys 70, el conegut com el Nou Hollywood perquè marcava un abans i un després amb relació al Hollywood clàssic. Lluna de paper o L'última projecció eren dos dels films seus més recordats d'aquella època. Amb aquesta última, va aconseguir dos Oscars, ja que tant Cloris Leachman com Ben Johnson van emportar-se l'estatueta pels seus papers secundaris. A més, el film va obtenir vuit nominacions.

A pesar de les 13 nominacions als Oscars que van rebre els seus films d'aquella època, el director no va aconseguir mai més estar a l'altura d'aquell èxit i les seves creacions posteriors van gaudir d'una repercussió més escassa. Bogdanovich és considerat un dels primers crítics cinematogràfics nord-americans que va fer el salt a la creació, cosa que va tenir lloc a finals dels anys seixanta amb els films Voyage to the planet of prehistoric women i El héroe anda suelto. Fill d'immigrants europeus que fugien dels nazis, Bogdanovich va néixer a Nova York i allí es va formar. Primer va estudiar per ser actor i, posteriorment, va fer de la seva cinefília un mètode de vida, ja que es va convertir en crític cinematogràfic, inspirat principalment pel corrent francès que representava Cahiers du cinéma. La seva reputació com a crític la va forjar a la revista Esquire.

El 1964 es va mudar a Los Angeles i va fer la seva incursió en el setè art com a ajudant de direcció de Robert Corman, que produiria el seu primer llargmetratge, El héroe anda suelto, treball al qual van seguir documentals sobre els cineastes Howard Hawks i John Ford. El 1971 va començar el rodatge de L'última projecció, un drama en blanc i negre ambientat a Texas que va aconseguir els mencionats premis Oscar. Allò va ser el preludi d'una prolífica carrera en què apareixen títols com Por fin el gran amor, del 1975; Cohen i Tate, del 1984; o Esa cosa llamada amor, del 1993, i que es va allargar fins a 2014, quan va llançar la seva última pel·lícula, Embolic a Broadway. El llorejat director va ser reconegut diverses vegades a Espanya: destaquen la Concha de Plata del Festival de Sant Sebastià i el premi del jurat el 1973 per Lluna de paper o ¡Qué ruina de función!, de 1992, que el 1994 li va merèixer el premi del públic del Festival de Peníscola.