Mor el cineasta Mario Camus, director de 'La colmena' i 'Los santos inocentes'

BarcelonaEl director de cinema Mario Camus ha mort als 86 anys a Santander, on s'havia retirat els últims anys i serà enterrat en la intimitat. El cineasta va dirigir al llarg de gairebé cinquanta anys de carrera una trentena de títols, entre d'altres, pel·lícules clau de la història del cinema espanyol, com La colmena i Los santos inocentes. La primera, adaptació de la novel·la de Camilo José Cela, li va valdre l'Ós d'Or al Festival de Berlín el 1983, i la segona, versió de l'obra de Miguel Delibes, una menció especial del festival de Canes el 1984, a més dels premis actorals per a Alfredo Landa i Francisco Rabal. El prestigi internacional de Camus va anar acompanyat d'una gran popularitat en aquella Espanya, perquè va saber retratar la misèria econòmica i moral dels anys més durs de la postguerra, fos el Madrid dels 50 o l'Extremadura dels 60.

Camus va començar la seva trajectòria el 1959 i va formar part de la generació del Nou Cinema Espanyol, juntament amb Carlos Saura, José Luis Borau i Manuel Summers, entre d'altres. De fet, la primera pel·lícula que va escriure la va rodar amb Saura el 1960, Los golfos, referent del cinema quinqui. "Vaig conviure amb la censura fins que hi va haver llibertat. A vegades l'esquivàvem, d'altres l'intentàvem enganyar", havia dit en entrevistes. Però els anys 60 i 70 van ser també una època dedicada al cinema comercial, amb films rodats per encàrrec de Raphael o Sara Montiel o la popularíssima sèrie Curro Jiménez, treballs alimentaris que li servirien per finançar les pel·lícules més personals. Los días del pasado (1977), la recerca d'un amor entre els maquis de les muntanyes de Cantàbria, va ser protagonitzada per Marisol.

Va comptar amb els grans actors del cinema espanyol, als quals atribuïa gran part del seu èxit, perquè sempre va concebre el cinema com una feina d'equip i trobava "grotesc" presumir com a director. Aquest dissabte eren molts els professionals del cinema i admiradors que lamentaven la seva mort. José Sacristán, que era amic seu des de La colmena, destacava la seva humanitat, que no va tenir problemes en "arremangar-se" per fer "de tot, i tot ho ha fet bé, li han sortit obres mestres", però a més, "amb dignitat i alegria, sense cap mal gest". "Sempre em va molestar estar sota l'atenció de tothom i haver de dir coses intel·ligents, i més amb els francesos", deia Camus, recordant la "bomba" que va suposar Los santos inocentes.

Gran adaptador i gran autor

Camus va escriure al llarg de tota la seva vida -els guions de les seves pel·lícules, principalment, i alguns llibres de relats-, però també va ser un gran lector i un autèntic geni adaptant grans obres literàries espanyoles a la pantalla, com La casa de Bernarda Alba, de Lorca (1987), La leyenda del alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca (1973), tres títols d'Ignacio Aldecoa i Fortunata y Jacinta, de Pérez Galdós, aquesta com a sèrie de televisió (1975). Sí, també amb algun projecte fallit a l'historial, com La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza. El 1985 va rebre el Premio Nacional de Cinematografía, i el 2011 rebria el Goya d'Honor.

A partir dels anys 90, consolidada la seva carrera, filma les pel·lícules més personals. Del retrat d'aquella Espanya franquista passa a mostrar justament les ombres de la societat contemporània que s'estava construint, la que vivia el terrorisme d'ETA i els GAL (Sombras en una batalla, 1993), la violència (La playa de los galgos, 2002), la corrupció (Amor propio, 1994), i una societat capitalista que ell veu amb ulls crítics a través dels secrets conjugals d'Adosados (1996) o la voracitat d'El color de las nubes (1998).

La seva última pel·lícula va ser El prado de las estrellas (2006), un homenatge al ciclisme i la vida de camp, que va rodar a tocar de casa seva, on es va retirar aquest humil artesà del setè art, al seu Santander natal.