Mor Demis Roussos, icona romàntica dels 70
BarcelonaDemis Roussos va ser, durant la dècada dels 70, el rei Mides de l’amor romàntic. El seu aspecte hi ajudava: les túniques de vellut, la barba espessa i la melena escabellada singularitzaven aquell músic corpulent de veu aguda i melindrosa, que era capaç de cantar -i parlar- en set idiomes. Potser per la crítica musical no passarà a la història -endreçat al calaix del kitsch -, però indubtablement va ser un fenomen popular d’abast internacional. Els singles Shall we dance (1971), My reason (1972) i sobretot Forever and ever (1973) van marcar l’esclat de la carrera del músic grec. Ahir es va saber que Demis Roussos va morir dissabte a la nit, als 68 anys, en una clínica d’Atenes. La família no va confirmar la seva mort fins dilluns per no barrejar la notícia amb la jornada d’eleccions gregues.
Artemios Ventouris Roussos havia nascut a Alexandria, a Egipte, fill d’un enginyer grec i una actriu i ballarina grega d’origen italià que van decidir tornar al país hel·lè arran de la Guerra de Suez, quan ell tenia més de 10 anys. Ja de petit la seva veu havia destacat com a solista en un cor ortodox. D’adolescent va fundar un parell de bandes d’èxits de l’època, com The Idols o We Five. El 1968 s’afegeix al grup de rock progressiu Aphrodite’s Child al costat d’un compositor que faria carrera, Vangelis, i van decidir marxar de la Grècia dels Coronels a provar sort a Londres. Es van quedar pel camí, a París, perquè els van retenir a la frontera, però va ser tot un cop de sort. Van aconseguir publicar el seu primer disc, el primer èxit, i, tot i que el grup va durar poc, fins al 1972, ell el recordava com “un període essencial”, que va deixar un últim treball, 666, de temàtica bíblica, que alguns consideren avui disc de culte.
Un fenomen multilingüe
Llavors Roussos ja havia començat a cantar en solitari i la seva veu, i la seva particular música, que sabia barrejar amb naturalitat els referents folklòrics bizantins amb les melodies pop en voga a Europa i les lletres lleugeres, va escalar ràpidament els rànquings. A poc a poc va canviar el timbre del famós “ triki, triki, triki, mon amour” de Velvet mornings per una veu més profunda i greu. Des de França, el seu èxit es va expandir cap a diferents països d’Europa, va saltar a l’Amèrica Llatina -tant podia tocar a l’Olympia com en concert amb 30.000 brasilers- i va acabar penetrant també en el mercat anglosaxó. El 1975 tenia cinc àlbums al top ten a Anglaterra. Llavors a Espanya ja arrasaven temes traduïts com Por siempre, hasta siempre, Mañanas de terciopelo i Adiós, mi amor, adiós. “Abba i jo ens ho endúiem tot”, afirmava en una entrevista a The Guardian. La dècada es va acabar el 1980 amb un disc que ho diu tot: Man of the world.
Als 80 va viure un moment d’inflexió en què va haver de lluitar contra la depressió i el sobrepès -pesava 150 quilos i se’n va aprimar 50 amb una dieta que va publicar en un llibre- i també va ser víctima d’un segrest comès per un grup islàmic en un avió comercial. Arran de l’incident reprendria les ganes de cantar. El retorn, Time (1988), va tenir cert èxit a les discoteques, però tot i que mai va deixar de fer recopilatoris, discos i experiments, fins al rocker Demis, del 2009, ja no tindria el ressò d’aquella dècada prodigiosa que li va fer vendre 60 milions de discos arreu del món.
