Mor Josep Soler, el compositor que creia en la força mística de la música

BarcelonaEl compositor, escriptor, pensador i teòric de la música Josep Soler (Vilafranca del Penedès, 1935) ha mort aquest diumenge al matí, als 87 anys. Considerat un dels autors vius més importants de la música contemporània a Espanya, entre la seva ingent obra musical es compten 16 òperes, 8 simfonies, nombrosos concerts, oratoris, lieder i sonates.

Va rebre moltíssims premis i alguns els va rebutjar. El 2013, per exemple, no va voler la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts que atorga el govern espanyol, com a mostra del seu desacord amb la política de l'executiu de Mariano Rajoy en matèria cultural i educativa. "Acceptar el reconeixement seria acceptar l'autoritat del govern espanyol i jo no vull saber res del ministre Wert ni del govern de Rajoy, perquè a ells no els interessa en absolut ni la cultura ni l'educació", va afirmar.

Al llarg de la seva carrera va desenvolupar una intensa tasca pedagògica, principalment fora dels àmbits denominats "acadèmics", encara que també al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i al Conservatori Professional de Música de Badalona, que va dirigir fins al juny del 2010. "Com a professor he patit molt amb aquests senyors que governen Espanya i que ens han enganyat a tots. No estan fent res del que van prometre i estan acabant amb la cultura i l'educació –va afirmar el compositor–. Com a català tampoc no puc acceptar aquest reconeixement".

Místic però profundament ateu

Entre els seus referents més immediats hi havia el preludi de Tristany i Isolda de Wagner, El clave ben temprat de Bach, i Schöenberg. "Tenia un caràcter molt místic, tot i que era profundament ateu", diu el crític musical de l'ARA Jaume Radigales. El llegat de Soler és extens i ampli en el sentit d’una gran varietat de gèneres, formes i agrupacions instrumentals. Però per sobre de tot hi sobresurt la seva dedicació a la veu, en especial a l’òpera. Va escriure una setzena d'òperes, moltes no estrenades mai, a partir de textos de teatre de Sèneca, Shakespeare o Calderón; i de textos no teatrals com ara Frankenstein de Mary Shelley i La Bella i la Bèstia de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, i de poesies de Rilke i Jacint Verdaguer, entre molts altres. "El seu projecte més important, però, segurament és Jesús de Natzaret, una òpera de nou hores de la qual se n'han estrenat alguns fragments", explica Radigales.

Va escriure molt i va reflexionar al llarg dels anys sobre la creació musical. Sovint escrivia sobre quin ha de ser el veritable objectiu de l’art, i distingia entre l’art veritable que prové de l’esperit, i del fals art que no té altre objectiu que la complaença estètica o social. “Si considerem les arts com una manifestació de l’esperit humà i creiem que llur finalitat és immensament superior a la d'un simple passatemps, observarem una rara semblança amb les expressions místiques i religioses, ja que veiem que tot l’esperit evoluciona conjuntament amb les seves manifestacions externes i que mai no és estàtic”, va escriure.

Va rebre, entre d’altres, el premi de l'Òpera de Montecarlo (1964), el Ciutat de Barcelona (1962 i 1978), el XIII premi de composició Òscar Esplà (1982), el Premi Nacional de cultura (en música) de la Generalitat de Catalunya (2001) i la Medalla de la Ciutat de Vilafranca (2002), el Premio Nacional de música (2009) i el Premio Iberoamericano de la Música Tomás Luis de Victoria (2011).

Entre moltes altres obres d'assaig va publicar Fuga, técnica e historia (1980), La música (1982), Victoria (1983), Poesía y teatro litúrgico del Antiguo Egipto (1983), Escritos sobre música y dos poemas (1994), Tiempo y música (1999, amb Joan Cuscó), Otros escritos (1999), Nuevos escritos (2003), J. S. Bach-Una estructura del dolor (2004), Música y ética (2006) i Música Enchiriadis (2011).